Les eleccions locals parcials celebrades a Anglaterra i Gal·les (Regne Unit) el passat 3 de maig, van donar un important resultat a l'UKIP. Els resultats no van sorprendre a ningú, l'UKIP ja havia aparegut en les europees de 1999, fent-ho amb més força en les eleccions europees de 2004 i augmentat en les de 2009. En aquesta ocasió totes les enquestes assenyalaven que en aquestes passades municipals rebrien un fort suport dels britànics descontents amb la UE i partidaris d'abandonar les institucions comunitaries, aquesta és la Independència que l'UKIP porta en les seves sigles.
Els mitjans han explicat aquest resultat electoral com la conseqüència de tres factors: el fastig dels britànics dels partits tradicionals, el seu rebuig a la UE i l'oposició a la immigració massiva; la qual cosa són símptomes indubtables molt positius. Però si analitzem amb més coneixement i deteniment l'escena política britànica i posem aquests resultats en una perspectiva més profunda, i alhora més realista, les conclusions a les quals s'arriben serien unes altres.
UKIP el còmplice necessari per a parar el BNP.
L’UKIP va néixer en 1993 amb Alan Sked, com a fundador, una liberal defensor de la globalització i del paradigma mundialista. El creixement inicial de la formació va ser lent, sent “de facto” un grup de pressió entorn del Partit Conservador.
És en 1999 quan l’UKIP comença a fer-se fort i a aparèixer freqüentment en l'escena mediàtica britànica. Precisament quan el BNP, després d'un llarg i brillant treball d'anys de Nick Griffin, posava al nacionalisme britànic de nou en condicions d'irrompre electoralment (després d'una letargia de diverses dècades darrere dels èxits del National Front en els 70-80). Va ser per a les europees de 1999, quan el BNP va poder presentar per primera vegada candidatures en tot el territori britànic quan l’UKIP també es va presentar per primera vegada a aquests comicis. Llavors l’UKIP va aconseguir el 6,5% de vots i tres escons, mentre els nacionalistes socials del BNP es van quedar en l'1,13% i sense seient en l'Eurocambra.
La
implantació del BNP i el seu progressiu i creixent suport entre les
classes mitjanes i treballadores de britànics autòctons no va parar
de créixer en els anys següents. Així la situació es “complicava”
més para el políticament correcte, perquè ja en 2004 les enquestes
donaven clara representació parlamentària a Estrasburg per al BNP,
la qual cosa va fer saltar les alarmes dels políticament correcte a
les illes britàniques i en l'Europa comunitària que temien la
irrupció d'una formació realment nacionalista, antimundialista i
alternativa com és el partit dirigit per Nick
Griffin. Era necessari buscar algun
fre per parar l'ascensió del BNP, i aquest paper ho va jugar
plenament l’UKIP, com a mostra irrefutable deixem unes declaracions
de la seva ja llavors capdavantera sobre aquest tema Nigel
Farage, pel nombre d'octubre (48) de
la revista Sperhead d'aquest any “Només hi ha un partit a Regne
Unit capaç de parar al BNP; aquest és l’UKIP”, afegint “No
tenim res a veure amb el BNP, estem pel lliure mercat, i som
bàsicament un partit liberal”, afegint qualificatius al BNP com a
“esquerrà” -per protegir els drets socials de la població
britànica- i “racista” –per defensar la idea que només la
població autòctona ha de ser considerada britànica-. Intenció
que Farage ja
havia manifestat des de l'inici de la seva presidència en l’UKIP i
per la qual – ell mateix afirma- va demanar l'ajuda de l'oficial
BBC, “a la fi de 2003 va ser a la BBC per advertir-los que havien
de donar suport a l’UKIP, en cas contrari el BNP creixeria”.
Els resultats electorals de 2004 van ben diferents, si ben l’UKIP seguia creixent amb força, arribant al 16% dels vots i 12 actes, el BNP va fregar la proesa amb un 5% que no li van donar cap dels escons dels quals les enquestes parlaven mesos abans, la labor mediàtica havia fet el seu efecte.
Els resultats electorals de 2004 van ben diferents, si ben l’UKIP seguia creixent amb força, arribant al 16% dels vots i 12 actes, el BNP va fregar la proesa amb un 5% que no li van donar cap dels escons dels quals les enquestes parlaven mesos abans, la labor mediàtica havia fet el seu efecte.
El BNP va haver d'esperar a 2009 per aconseguir dos escons a Estrasburg. Llavors ni tan sols el tàndem UKIP-BBC van poder aconseguir-ho, a pesar que Farage havia llançat una crida davant la BBC i altres mitjans “oficials” que immediatament van llançar una gran campanya de suport a l’UKIP simultanejada amb una altra no menys intensa de “demonització” del BNP. Si ben l’UKIP va pujar a 13 eurodiputats, el BNP aconseguia obrir les portes de l'Eurocambra i com proclamava el propi Farage “si no hagués estat pel UKIP, el BNP hi hagués aconseguint molts més escons”.
El Divendres Sant de l'any següent i en plena campanya per a les eleccions legislatives britàniques, Farage va declarar al programa de màxima audiència Any Question, al que va ser gentilment convidat, que el seu principal objectiu polític havia estat i era “impedir que el BNP es convertís en un gran partit polític”. En aquests comicis generals de 2010, ni UKIP ni BNP van aconseguir cap seient al Parlament de Westminster, però el BNP va superar clarament a UKIP en suport popular. Els mitjans van reaccionar impulsant encara més la propaganda favorable l’UKIP, que ha recollit els fruits d'això en les eleccions de 2013.
UKIP i la permanència del sistema.
L’UKIP no suposa cap “revolució” en l'escena policia britànica, ni el seu resultat canviarà la relació de forces entre formacions del sistema i formacions antagòniques. L’UKIP va néixer i es concep a si mateix com un factor de correcció del establishment britànic, simplement farà virar al Partit Conservador a postures més dretanes en l'econòmic i més hostils a la UE. En el sistema electoral britànica, l’UKIP difícilment aconseguirà un grup important de parlamentaris en les legislatives del 2015, i àdhuc aconseguint-ho les declaracions de Nigel Farage són clares, L’UKIP només forçarà al fet que els tory assumeixin l'exigència del referèndum sobre la UE defensat per UKIP.
Pocs dies després dels comicis municipals la reina Isabel II va demanar “mà dura amb la immigració”, mentre que per la seva banda dos Ministres del govern tory, i Philip Hammond, responsable de Defensa i Michael Grove, titular d'Educació i persona de màxima confiança del Premier David Cameron, qui ja ha anunciat la celebració del referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la UE per 2017, sempre que el seu partit guanyi les eleccions de 2015, pel que comptarà amb el suport, actiu o passiu, de l’UKIP, estem segurs.
UKIP anti social i pro-immigració. L'euroescepticisme del no-res.
No només és en la qüestió del referèndum europeu en la qual l’UKIP està condicionant la política de Cameron. També ho està fent en els dràstics i anti-populars retallades en despeses socials escomeses per l'executiu tory. Nigel Farage, qui abans de dirigir l’UKIP va ser membre del partit Conservador, a més d'agent de borsa en la City –centre financer de l'especulació mundial- és, com el partit que lidera, un fanàtic del ultraliberalisme d'inspiració thatcherià, de la insolidaritat amb els britànics més necessitats i del desmantellament del poc que queda de l'estat del benestar en el Regne Unit.
Un tòpic llançat premeditadament pels mitjans, és fer creure que l’UKIP és un partit “antiinmigració” i defensor de la identitat britànica. Una mitja veritat que és una completa mentida. L’UKIP només ha parlat de “controlar” la immigració “rebaixant” el flux d'arribada de nous immigrants de les illes britànica, deixant-ho en un sostre de 50.000 a l'any. Per descomptat gens de repatriacions, de negació de nacionalitat als extraeuropeus resident a Regne Unit, de foment de la natalitat autòctona ni de lligar al nacionalitat al ius sanguinis…. i sí molt d'integració i de respecte a la “multiculturalitat” dels quals “ja estan entre nosaltres”. Curiosament els immigrants que més semblen molestar a l’UKIP i contra els quals sí estan llançant una furibunda campanya de rebot i odi, són precisament els immigrants procedents de la UE, especialment búlgars i romanesos. Campanyaa en la qual té una complicitat absoluta del diari conservador Daily Mail.
En conte a la sortida de la UE que proposa l’UKIP no es fonamenta en una crítica a la política globalitzadora o anti social de la mateixa. Tot el contrari, l’UKIP no pretén sortir de la UE per les contradiccions i errors d'aquesta, sinó per aplicar una política encara més liberal i mundialista en un Regne Unit que doni l'esquena a Europa i s'apropi encara més als Estats Units. En euroescepticismes del no-res.
Enric Ravello
ELECCIONES LOCALES PARCIALES EN REINO UNIDO. ¿QUÉ PENSAR DE UKIP?
Las
elecciones locales parciales celebradas en Inglaterra y Gales (Reino
Unido) el pasado 3
de mayo, dieron un importante resultado al UKIP. Los resultados no
sorprendieron a nadie, el UKIP ya había aparecido en las europeas de
1999, haciéndolo con más fuerza en las elecciones
europeas de 2004 y aumentado en las de 2009. En esta ocasión todas
las encuestas señalaba que en estas pasadas municipales recibirían
un fuerte apoyo de los británicos descontentos con la UE y
partidarios de abandonar las instituciones comunicarías, esa es la
Independencia que el UKIP lleva en sus siglas.
Los
medios han explicado este resultado electoral como la consecuencia de
tres factores: el hastío de los británicos de los partidos
tradicionales, su rechazo a la UE y la oposición a la inmigración
masiva; lo cual son síntomas indudables muy positivos. Pero si
analizamos con más conocimiento y detenimiento la escena política
británica y ponemos estos resultados en una perspectiva más
profunda, y a la vez más realista, las conclusiones a las que se
llegan serían otras.
UKIP
el cómplice necesario para parar al BNP.
El
UKIP nació en 1993 con Alan
Sked, como
fundador, una liberal defensor de la globalización y del paradigma
mundialista. El crecimiento
inicial de la formación fue lento, siendo “de facto” un grupo de
presión entorno al Partido Conservador.
Es
en 1999 cuando el UKIP empieza a hacerse fuerte y a aparecer
frecuentemente en la escena mediática británica. Precisamente
cuando BNP, tras un largo y brillante trabajo de años
de Nick Griffin, ponía
al nacionalismo británico de nuevo en condiciones de irrumpir
electoralmente (tras un letargo de varias décadas después de los
éxitos del National Front en los 70-80). Fue
para las europeas de 1999, cuando el BNP pudo presentar por primera
vez candidaturas en todo el territorio británico cuando el UKIP
también se presentó por primera vez a estos comicios. Entonces el
UKIP logró el 6,5% de votos y tres escaños, mientras los
nacionalistas sociales del BNP se quedaron en el 1,13% y sin asiento
en la Eurocámara.
La
implantación del BNP y su progresivo y creciente apoyo entre las
clases medias y trabajadoras de británicos autóctonos no paró de
crecer en los años siguientes. Así la situación se “complicaba”
más para lo políticamente correcto, porque ya en 2004 las encuestas
daban clara representación parlamentaria en Estrasburgo para el BNP,
lo que hizo saltar las alarmas de los políticamente correcto en las
islas británicas y en la Europa comunitaria que temían la irrupción
de una formación realmente nacionalista, antimundialista y
alternativa como es el partido dirigido por Nick
Griffin. Era
necesario buscar algún
freno para parar la ascensión del BNP, y ese papel lo jugó
plenamente el UKIP, como muestra irrefutable dejamos unas
declaraciones de su ya entonces líder al respecto Nigel Farage, por
el número de octubre (48) de la revista Sperhead de
ese año “Sólo hay un partido en Reino Unido capaz de parar al
BNP; ése es el UKIP”, añadiendo “No tenemos nada que ver con el
BNP, estamos por el libre mercado, y somos básicamente un partido
liberal”, añadiendo calificativos al BNP como “izquierdista”
-por proteger los derechos sociales de la población británica- y
“racista” –por defender la idea de que sólo la población
autóctona debe ser considerada británica-. Intención que Farage
ya
había manifestado desde el inicio de su presidencia en el UKIP y
para la que – él mismo afirma- pidió la ayuda de
la oficial BBC, “a
finales de 2003 fue a la BBC para advertirles de que tenían que dar
apoyo al UKIP, de lo contrario el BNP crecería”.
Los
resultados electorales de 2004 fueron algo diferentes, si bien el
UKIP seguía creciendo con fuerza, llegando al 16% de los votos y 12
actas, el BNP rozó la proeza con un 5% que no le dieron ninguno de
los escaños de los que las encuestas hablaban meses antes, la labor
mediática había hecho su efecto.
El
BNP tuvo que esperar a 2009 para lograr dos escaños en Estrasburgo.
Entonces ni siquiera el tándem UKIP-BBC pudieron lograrlo, a pesar
de que Farage había
lanzado un llamamiento ante
la BBC y demás medios “oficiales” que de inmediato lanzaron una
gran campaña de apoyo al UKIP simultaneada con otra no menos intensa
de “demonización” del BNP. Si bien el UKIP subió a 13
eurodiputados, el BNP lograba abrir las puertas de la Eurocámara y
como alardeaba el propio Farage “si
no hubiera sido por el UKIP, el BNP hubiera logrando muchos más
escaños”.
El
Viernes Santo del año siguiente y en plena campaña para las
elecciones legislativas británicas, Farage declaró
en el programa de máxima audiencia Any
Question, al
que fue gentilmente invitado, que su principal objetivo político
había sido y era “impedir que el BNP se convirtiera en un gran
partido político”. En esos comicios generales de 2010, ni UKIP ni
BNP lograron ningún asiento en el Parlamento de Westminster, pero el
BNP superó claramente a UKIP en apoyo popular. Los medios
reaccionaron de la forma impulsando todavía más la propaganda
favorable el UKIP, que ha recogido los frutos de esto en las
elecciones de 2013.
UKIP
y la permanencia del sistema.
UKIP
no supone ninguna “revolución” en la escena policía británica,
ni su resultado cambiará la relación de fuerzas entre formaciones
del sistema y formaciones antagónicas. EL
UKIP nació y se concibe a sí mismo como un factor de corrección
delestablishment británico,
simplemente hará virar al Partido Conservador a posturas más
derechistas en lo económico y más hostiles a la UE. En
el sistema electoral británica, el UKIP difícilmente logrará un
grupo importante de parlamentarios en las legislativas del 2015, y
aun lográndolo las declaraciones de Nigel
Farage son
claras, UKIP sólo forzará a que los tory asuman la exigencia del
referéndum sobre la UE defendido por UKIP.
Pocos
días después de los comicios municipales la reina Isabel II pidió
“mano dura con la inmigración”, mientras que por su parte dos
Ministros del gobierno tory, y Philip
Hammond,
responsable de Defensa y Michael Grove,
titular de Educación y persona de máxima confianza
del Premier David
Cameron,
quien ya ha anunciado la celebración del referéndum sobre la
permanencia del Reino Unido en la UE para 2017, siempre que su
partido gane las elecciones de 2015, para lo que contará con el
apoyo, activo o pasivo, del UKIP, estamos seguros.
UKIP
anti social y pro-inmigración . El euroescepticismo de la nada.
No
sólo es en la cuestión del referéndum europeo en la que el UKIP
está condicionando la política de Cameron.
También lo está haciendo en los drásticos y anti-populares
recortes en gastos sociales acometidos por el ejecutivo tory. Nigel
Farage,
quien antes de dirigir el UKIP fue miembro del partido Conservador,
además de agente de bolsa en la City –centro financiero de la
especulación mundial- es, como el partido que lidera, un fanático
del ultraliberalismo de inspiración thatcheriana, de la
insolidaridad con los británicos más necesitados y del
desmantelamiento de lo poco que queda del estado del bienestar en el
Reino Unido.
Un
tópico lanzado premeditadamente por los medios, es hacer creer que
el UKIP es un partido “antiinmigración” y
defensor de la identidad británica. Una media verdad que es una
completa mentira. El UKIP sólo ha hablado de “controlar” la
inmigración “rebajando” el flujo de llegada de nuevos
inmigrantes de las islas británica, dejándolo en un techo de 50.000
al año. Por supuesto nada de repatriaciones, de negación de
nacionalidad a los extraeuropeos residente en Reino Unido, de fomento
de la natalidad autóctona ni de ligar al nacionalidad al ius
sanguinis…. y
sí mucho de integración y de respeto a la “multiculturalidad”
de los que “ya están entre nosotros”. Curiosamente los
inmigrantes que más parecen molestar al UKIP y contra los que sí
están lanzando una furibunda campaña de rechazo y odio, son
precisamente los inmigrantes procedes de la UE, especialmente
búlgaros y rumanos. Campaña en la que tiene una complicidad
absoluta del diario conservador Daily
Mail.
En
cuento a la salida de la UE que propone el UKIP no se fundamenta en
una crítica a la política globalizadora o anti social de la misma.
Todo lo contrario, UKIP no pretende salir de la UE por las
contradicciones y errores de ésta, sino para aplicar una política
todavía más liberal y mundialista en un Reino Unido que dé la
espalda a Europa y se acerque todavía más a los Estados Unidos. En
euroescepticismos de la nada.
Enric
Ravello
0 commentaires