dimarts, 5 de març del 2013

ITÀLIA: L'URNES DIUEN NO ALS MUNDIALISTES DE BRUSSEL·LES

Els italians han manifestat un clar i rotund rebuig a les polítiques d'austeritat dictades pels anomenats mercats i a la finança mundialista. El Cop d'estat que va portar a Mario Monti a la presidència del govern al novembre de 2011, ha estat desactivat en les urnes. De res ha servit les trucades a votar-li per part dels poders forts, de Goldman Sach, del BCE, d'Angela Merkel, del propi Barack Obama i del mateix Vaticà, on va ser l'únic candidat rebut en audiència pel papa.

El conjunt de llistes que s'oposaven obertament a la política de Mario Monti sobrepassen el 65% dels vots. Els resultats són inequívocs en aquest aspecte. Monti, i les seves polítiques d'austeritat dictades per la troica internacionalista sofreixen una garrotada tremenda i irreversible. Val la pena assenyalar que en la seva derrota, Monti arrossega a
Gianfranco Fini, que s'havia presentat en coalició al costat d'ell i no aconsegueix renovar la seva acta de diputat. És la fi d'aquest fosc personatge ficat a transformista polític, que va acabar amb el MSI, després amb AN i que avui és només una ombra tortuosa i fracassada.

L'important resultat obtingut per qui tots els mitjans de comunicació coincideixen a assenyalar com  “l’enemic absolut”, Silvio Berlusconi, presentat com el desestabilitzador de l'Europa de Brussel·les, i –sens dubte per aquest motiu– votat una altra vegada de forma insospitada per a la premsa oficial per milions d'italians. Berlusconi tornava a presentar-se en coalició amb la Lega Nord, una altra formació  que sofreix un constant assetjament mediàtic i que ha demostrat ser capaç de remuntar la crisi interna per la qual va travessar l'any passat.
La victòria electoral ha estat per al centre esquerra, de 
Pier Luigi Bersani, però ha estat per tan escàs marge de vots i tan per sota de les expectatives del seu PD (Partit Democràtic) que ha tingut l'amarg sabor de les victòries pírriques. L'esquerra italiana segueix amb serioses dificultats per poder presentar un missatge creïble i movilitzador en la classe treballadora. Segurament el seu suport a la política de Monti ha tingut molt a veure en això.



Grillo un Uomo qualunque
 
Sens dubte un dels grans vencedors d'aquesta contesa ha estat el còmic 
Beppe Grillo i el seu suposat moviment anti-política. Molt ens temem que aquesta operació política, recolzada amb simpatia pels mass media, sigui una elaborada vàlvula de fuita per evitar qualsevol reacció realment sòlida i coherent enfront de la pluto-partitocracia. Una vàlvula de fuita la funció primordial de la qual sigui desactivar aquest descontentament social de càrrega transgressora i portar-ho –una vegada domesticat– de tornada al joc polític convencional. El primer indici del que diem, ho tenim avui mateix en l'anunci oficiós d'una possible coalició a la “siciliana” entre PD i Grillo “per treure a Itàlia del caos”. 

Grillo ens recorda des de lluny a aquell moviment italià que es va anomenar Uomo Qualunque, que en els anys 40 es va fer amb un vot popular gràcies a la seva crítica al sistema, però no va ser capaç de passar de la protesta a la proposta i el seu final va ser tan ràpid com el seu ascens.

Potser Grillo no sigui només això, si no alguna cosa pitjor, la seva pertinença i lligam amb els Rothschild és la pitjor dels senyals.

Lega Nord

Els identitaris de la Lega Nord, es recuperen de la profunda crisi que va suposar el “assumpte Bossi”, i la pèrdua de credibilitat que aquest lleig assumpte els va generar.

La Lega va fonamentar la seva campanya a aconseguir un digne resultat a nivell nacional, i fer una forta aposta en les eleccions regionals llombardes que se celebraven el mateix dia. L'objectiu està doblement complert. 
Roberto Maroni, el nou capdavanter de la Lega Nord, aconsegueix guanyar els comicis llombards i serà el proper president de Lombardía, amb el suport del PDL. Al Congrés i el Senat la Lega aconsegueix una mitjana del 4.5% en el conjunt de tota Itàlia, un bon resultat considerant que només es presenta en el nord del país i que fa poc més d'un any els analistes la donaven per morta políticament. Gens d'això, la Lega ha mostrat la seva fortalesa i el govern de Lombardía li assegura una projecció important en propers comicis, començant per les europees de 2014.

Àrea nacionalista: divisió i desconcert
 
Les opcions nacionalistes i socials han presentat un grau de divisió. Incapaços d'omplir l'espai de protesta que en altres llocs d'Europa està omplint opcions com Alba Daurada o Jobbik, i que a Itàlia ho ha fet precisament la candidatura de Grillo.

Com assenyala Gabriele Adinolfi en les seves anàlisis sobre els resultats electorals italians, l'antic MSI va aconseguir mantenir una mitjana de vots del 6-6.5% durant quatre dècades, era la resposta nacionalista a la ineptitud de la Primera República italiana. En 2013 els que podem considerar “hereus” d'aquell moviment s'han presentat en sis llistes diferents, amén dels exmembres del MSI que anaven en les candidatures del PDL de Berlusconi. Aquestes 6 llistes han aconseguit aquests resultats

Fratelli d´Itàlia 666.035 vots 1.95% (9 diputats) El millor resultat d'aquest conjunt de partits. 
Giorgia Meloni Ignazio La Russa, tots dos provinents del MSI-AN-PDL
La Destra 219.816vots 0.64% (0 diputats)
Futuro & Libertà (Fini) 159.429 vots 0.26% (0 diputats)
Forza Nuova 89.826 vots 0.26% (0 diputats)
Casapound Itàlia 47.691vots 0.14% (0 diputats)
Fiamma Tricolore 44.753 vots 0.13% (0 diputats)


Un total del 3.58%. Si a ells sumim els que han votat directament a Berlusconi i fins i tot a Grillo tendim aquest 6-6.5% però ara dividit i sense la menor incidència de política. El mateix i etern problema; falta de realisme i maduresa.

La UE mantindrà la seva pressió
 
No cal ser il·lusos i deixar-se portar per unes primeres impressions. Pensar que el sistema polític-financer no té recursos per revertir aquesta situació i seguir dictant la política italiana no és realista.

La UE ja va dir el dia després de saber-se els resultats que Itàlia mantindrà la seva política d'austeritat. Per descomptat és una mica més que un “consell”. Qui ho executarà? Estarem a l'espera de l'evolució dels esdeveniments durant les properes setmanes.

Enric Ravello


ITALIA: LA URNAS DICEN NO A LOS MUNDIALISTAS DE BRUSELAS




Los italianos han manifestado un claro y rotundo rechazo a las políticas de austeridad dictadas por los  llamados  mercados y a la finanza mundialista. El Golpe de Estado que llevó a Mario Monti a la presidencia del gobierno en noviembre de 2011, ha sido desactivado en las urnas. De nada ha servido  las llamadas a votarle por parte de los poderes fuertes, de Goldman Sach, del BCE, de Angela Merkel, del propio Barack Obama y del mismo Vaticano, donde fue el único candidato recibido en audiencia por el papa.
El conjunto de lista que se oponían abiertamente  a la política de Mario Monti sobrepasan el 65% de los votos. Los resultados son inequívocos en este aspecto. Monti, y sus política de austeridad dictadas por la troika internacionalista sufren un varapalo tremendo e irreversible. Vale la pena señalar que en su derrota, Monti arrastra a Gianfranco Fini, que  se había presentado en coalición junto a él y no logra renovar su acta de diputado. Es el fin de este oscuro personaje metido a transformistas político, que terminó con el MSI, después con AN y que hoy es sólo una sombra tortuosa y fracasada.
El importante resultado obtenido por quien todos los medios de comunicación coinciden en señalar como el “enemigo absoluto”, Silvio  Berlusconi, presentado   como el desestabilizador de la Europa de Bruselas, y  –sin duda por ese motivo– votado otra vez de forma insospechada para la prensa oficial por millones de italianos. Berlusconi volvía a presentarse en coalición con la Lega Nord, otra formación que  que sufre un constante acoso mediático y que ha demostrado ser capaz de remontar la crisis interna por la que atravesó el año pasado.
La victoria electoral ha sido para el centro izquierda, de Pier Luigi Bersani, pero ha sido por tan escaso margen de votos y tan por debajo de las expectativas de su PD (Partido Democrático) que ha tenido el amargo sabor de las victorias pírricas.  La izquierda italiana sigue con serias dificultades para poder presentar un mensaje creíble y movilizador en la clase trabajadora. Seguramente su apoyo a la política de Monti ha tenido mucho que ver en esto.
Grillo un Uomo qualunque
Sin duda uno de los grandes  vencedores de esta contienda ha sido el cómico  Beppe Grillo y su supuesto movimiento anti-política. Mucho nos tememos que esa operación política, apoyada con simpatía por los mass media, sea una elaborada válvula de escape para evitar cualquier reacción realmente sólida y coherente frente a la pluto-partitocracia. Una válvula de escape cuya función primordial sea desactivar ese descontento social de carga transgresora y llevarlo –una vez domesticado– de vuelta al juego político convencional.  El primer indicio de lo que decimos, lo tenemos hoy mismo en el anuncio oficioso de una posible coalición a la “siciliana” entre PD y Grillo “para sacar a Italia del caos”.  
Grillo nos recuerda de lejos a aquel movimiento italiano que se llamó Uomo Qualunque, que en los años 40 se hizo con un voto popular gracias a su crítica al sistema, pero no fue capaz de pasar de la protesta a la propuesta y su final fue tan rápido como su ascenso.
Quizás Grillo no sea sólo eso, si no algo peor, su pertenencia y ligazón con los Rothschild es la peor de las señales.
Lega Nord
Los identitarios de la Lega Nord, se recuperan de la profunda crisis que supuso el “asunto Bossi”, y la pérdida de credibilidad que ese feo asunto les generó.
La Lega fundamentó su campaña en lograr un digno resultado a nivel nacional, y hacer una fuerte apuesta en las elecciones regionales lombardas que se celebraban el mismo día. El objetivo está doblemente cumplido. 
Roberto Maroni, el nuevo líder de la Lega Nord, logra ganar los comicios lombardos y será el próximo presidente de Lombardía, con el apoyo del PDL.  En el Congreso y el Senado la Lega logra una media del 4.5% en el conjunto de toda Italia, un buen resultado considerando que sólo se presenta en el norte del país y que hace poco más de un año los analistas la daban por muerta políticamente. Nada de eso, la Lega ha mostrado su fortaleza y el gobierno de Lombardía le asegura una proyección importante en próximos comicios, empezando por las europeas de 2014.
Área nacionalista: división y desconcierto
Las opciones nacionalistas y sociales  han presentado un grado de división. Incapaces de llenar el espacio de protesta que en otros lugares de Europa está llenando opciones como  Amanecer Dorado o Jobbik, d’Italia fue fundados hace apenas dos meses, por los antiguos ministros del ejecutivo italiano y que  en Italia lo ha hecho precisamente la candidatura de Grillo.
Como señala Gabriele Adinolfi en sus análisis sobre los resultados electorales italianos, el antiguo MSI logró mantener una media de votos del 6-6.5% durante cuatro décadas, era la respuesta nacionalista a la ineptitud de la Primera República italiana.  En 2013 los que podemos considerar “herederos” de aquel movimiento se han presentado en seis listas diferentes, amén de los ex miembros del MSI que iban en las candidaturas del PDL de Berlusconi. Esas 6 listas han logrado estos resultados
Fratelli d´Italia  666.035 votos 1.95% (9 diputados) El mejor resultado de este conjunto de partidos. Giorgia Meloni y Ignazio La Russa, ambos provenientes del MSI-AN-PDL
La Destra  219.816votos 0.64% (0 diputados)
Futuro & Libertà (Fini)  159.429 votos 0.26% (0 diputados)
Forza Nuova  89.826 votos 0.26% (0 diputados)
Casapound Italia  47.691votos 0.14% (0 diputados)
Fiamma Tricolore   44.753 votos 0.13% (0 diputados)
Un total del 3.58%. Si a ellos sumamos los que han votado directamente a Berlusconi e incluso a  Grillo tendemos ese 6-6.5% pero ahora dividido y sin la menor incidencia de política. El mismo y eterno problema; falta de realismo y madurez.
La UE mantendrá su presión
No hay que ser ilusos y dejarse llevar por unas primeras impresiones. Pensar que el sistema político-financiero no tiene recursos para revertir esta situación y seguir dictando la política italiana no es realista.
La UE ya dijo el día después de saberse los resultados que Italia mantendrá su política de austeridad. Por supuesto es algo más que un “consejo”. ¿Quién lo ejecutará? Estaremos a la espera de la evolución de los acontecimientos durante las próximas semanas.

Enric Ravello


Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top