La
islamització d'Europa, és a dir l'augment de la presència i de la
importància de la religió islàmica en el nostre continent, és un
procés objectiu i constatable. Aquest procés no consisteix en la
conversió a la fe islàmica d'importants contingents de població
europea autòctona (el que ho convertiria en una fenomen
exclusivament religiós i per tant exclusivament lligant a l'esfera
individual) sinó que és resultat de la massiva arribada de població
immigrant procedent de països musulmans del Tercer Món, la qual
cosa ho converteix en una greu qüestió demogràfica i política,
perquè afecta directament a l'essència de la polis que és –com
ja va dir Aristòtil– l'homogeneïtat històric-cultural dels seus
membres.
Per
descomptat que la musulmana no és l'única immigració que arriba a
Europa i amenaça amb subvertir la composició demogràfica i
l'herència cultural del nostre continent, la sub-sahariana, la
xinesa o la amerindia ho fan d'igual manera, però en aquest article
anem a parlar de la islamització, i sobretot dels seus finançadors
principals: Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs.
Wahabisme,
petrodólars i filoamericanisme.
El
wahabisme és la versió més estricta i tancada de l'islam. Pels
wahabites només són textos vàlids l'Alcorà i el Hadiz (els
ensenyaments i actes de Mahoma), per tant no pren en consideració
cap de les interpretacions posteriors i es remeten directament a
aquestes fonts de les quals es consideren els seus autoritzats
intèrprets, en aquest sentit afirmen haver tornat a el “islam
primitiu i pur”. Propugnen la instal·lació de la sharia, és a
dir de la interpretació de les esmentades fonts com a única font
vàlida del dret civil, interpretació que els wahabites sempre fan
de la forma més restrictiva i rigorosa possible.
El
wahabisme va ser fundat pel clergue sunní, Mohamed ibn Abel Wahad
(d'aquí el terme) qui va establir una sòlida aliança amb la
família Saud, que arribaria a ser (i encara és) la família real
d'Aràbia Saudita.
Des
de la independència d'Aràbia Saudita es van establir protocols de
col·laboració en l'explotació petrolífera entre Regne Unit primer
i Estats Units després amb la família real Saud (d'aquí el de
Saudita o Saudí), llevant el parèntesi que va suposar el regnat del
rei Faisal (oportunament assassinat per un nebot “dement”) en els
anys 70, Aràbia Saudita ha estat sempre el més fidel aliat dels
Estats Units a la zona, tant aliat econòmic com a polític i
geoestratégic. Els grans negocis petrolífers entre la família Bush
i la Bin Laden són per tots coneguts.
Qatar
i Emirats Àrabs, són els altres dos territoris on s'ha establert el
wahabisme com a doctrina oficial (també el Kuwait “alliberat”
pels Estats Units). Aquests tres països participen permanentment en
el joc geopolític dels Estats Units a la zona. En aquest sentit han
estat enemics declarats del l'Iraq de Saddam Hussein al que
consideraven –amb raó– un règim laic nacionalista i
socialitzant, i ho són ara d'Iran, també islàmic però xiï i per
tant catalogat de “desviat” pels integristes wahabíes, amén
dels juxtaposats interessos petrolífers entre ambdues parts.
Serveixi això per apuntar per damunt i de nou la fal·làcia del
pretès anti-islamisme dels Estats Units, que estan precisament en
sintonia amb el més recalcitrant i dictatorial de l'islam wahabí, i
assenyalar que un possible o suposat atac a l’Iràn –del que
nosaltres dubtem en gran mesura– seria en clau petrolífera i de
sosteniment a les monarquies corruptes i integristes del Golf pèrsic,
res a veure amb fantasmagóriques “croades per la llibertat”.
És
necessari assenyalar que en aquests països wahabís el tracte als
treballadors estrangers s'apropa molt a les condicions d'esclavitud.
La majoria d'aquests treballadors estrangers són immigrants
palestins que fugen de les dures condicions a les quals es veu sotmès
el seu país, quan arriben com a assalariats a les monarquies del
Golf, el tracte que reben és vexatori i humil.liant, ni rastre del
que es podria suposar una certa “solidaritat àrab” per part dels
multimilionàries tiranies integristes.
Bòsnia
i Hercegovina i Kosovo en el cinturó verd wahabí.
La
confluència Estats Units-islamisme wahabí va tenir un dels seus
punts àlgids en els dècada passades quan els interessi mutus van
convergir en una espècie d'atac a Europa a les seves zones més
sensibles. La guerrilla wahabí txetxena ataca a Rússia, mentre el
wahabisme potenciava la independència de Bòsnia Hercegovina i
Kosovo, també recolzada pels Estats Units, que, amb la creació de
dos enclavaments musulmans en els Balcans, s'assegurava la
desestabilització d'aquesta zona clau del nostre continent.
Bòsnia
havia estat durant dècades un exemple de convivència
interreligiosa. El fet que els bosnians musulmans, els ortodoxos
(serbo-bosnians) i els catòlics (croats) comparteixen ètnica i
idioma facilitava aquesta harmonia. No obstant això entre 1992 i
1995 Bòsnia es va convertir en una qüestió de primer ordre per a
l'islamisme. En aquests mateixos anys el Pentágono recolzava i
armava al Partit d'Acció Democràtica (SDA) d'Alia Izerbegovic,
partidari de fer de Bòsnia un Estat exclusivament musulmà. Des
d'aquestes mateixes dades, el wahabisme va recolzar l'arribada de
guerrillers islamistes en suport de la independència bosniana, la
majoria antics guerrillers africans i asiàtics veterans d'Afganistan
i subvencionats amb diners saudí.
Després
de la independència, el govern musulmà instal·lat a Sarajevo els
va atorgar la nacionalitat bosniana, convertint-los en actius agents
de la reislamització (llegeix-se wahabitització) de Bòsnia, que
des de llavors s'ha convertit en un focus d'islamisme de l'àrea
balcànica.
Els
petrodólars integristes a Europa occidental.
Aquesta
mateixa setmana ha aparegut en diversos mitjans una notícia segons
la qual Qatar està planejant invertir uns 50 milions d'euros en els
suburbis francesos habitats per immigrants musulmans, si el pretext
oficial és “ajudar a les petites empreses musulmanes”, es tracta
d'una acció més per atreure a les masses immigrants musulmanes cap
al wahabisme. Estratègia que s'està coronant amb èxit. Aquest
tipus d'inversions i d'extensió del radicalisme musulmà és el que
està provocant que els joves musulmans en sòl francès es senteixen
cada vegada més reconeguts en l'islamisme radical, més vinculats
amb l'idea de la yihad i creixca la seua hostilitat cap a la societat
francesa i europea.
En
el mateix sentit Aràbia Saudí ha estat la gran finançadora de les
mesquites a Europa occidental així com de les madrasas (escoles
islàmiques) encarregades de propagar la ideologia wahabí. Cal
assenyalar la valenta actitud del govern noruec que en 2010 va
prohibir la construcció de mesquites finançades amb diners en el
seu sòl. Lamentablement el seu exemple no ha estat seguit per cap
altre Executiu europeu.
Les
“inversions” saudites i de Qatar a Europa occidental s'estenen a
molts àmbits de negoci, i la força del seu capital inversor és
cada vegada major en països com Bèlgica, França, Països Baixos,
Regne Unit i Espanya i Catalunya .
Destaquen
pel visible i el cridaner les inversions d'aquests dos països al món
de l'espectacle i del futbol. Avui, lamentablement, la samarreta del
Barcelona FC llueix el logotip de la famosa Qatar Foundation, el
líder espiritual de la qual, Yusuf al Qaradawi, fa declaracions
d'aquest tipus: “Per ser considerada una dona violada ha de
demostrar bona conducta… L'islam exigeix que mantingui la seua
decència i no obri la porta al mal…Per ser absolta, ha de
demostrar que no ha estat qui ha fet possible el seu desflorament…
L'home que l'ha violat ha de casar-se amb ella, perquè així redueix
el seu sofriment, la consola i la compensa per haver perdut el seu
ben preuat, el seu honor”. Per la seua banda el Reial Madrid ha
estat en converses amb grups inversors dels Emirats Àrabs que
pretenen canviar el nom del seu estadi pel de Emirates, el mateix amb
el qual es va rebatejar l'estadi de l'equip londinenc de l'Arsenal,
després de ser comprat per la companyia aèria dels Emirats, Fly
Emirates, els nous amos del club anglès (?) van prohibir que en
l'estadi onegessen banderes angleses (la creu de sant Jordi) ni
britàniques (que combina les creus de sant Jordi, la de sant Andreu
i la de sant Patrici).
El
wahabisme constitueix avui el finançador econòmic i el catalitzador
ideològic de la creixent islamització d'Europa. Enfront d'això els
europeus no podem caure en veleitats “multiculturalistes” ni en
fantasies “integracionistes”, necessitem un rearmament moral i
ideològic, i una determinada acció política per conservar i
preservar la nostra identitat cultural i l'herència històrica de la
qual som portadors.
Enric
Ravello
0 commentaires