dilluns, 23 de gener de 2012

DEMOGRAFIA DE SUBSTITUCIÓ.

En geografia humana hi ha dos indicadors per estudiar l'evolució demogràfica d'un territori concret. El creixement vegetatiu, que és l'índex que expressa l'augment de la població d'un país relacionant el nombre de naixement i el de morts, i el creixement real que expressa la magnitud anterior però matisada pel flux d'immigrants/emigrants que rep o acomiada aquest territori.
No obstant això, pels que vulguen apropar-se a la compressió de l'evolució demogràfica en l'Europa occidental és necessari introduir una variable més en aquests càlculs, sense la qual és impossible analitzar la realitat dels processos de mutació demogràfica als quals està sotmès el nostre Continent. La variable és l'impacte de la composició ètnica en els factors a dalt assenyalats. Afegint aquest nou factor, traurem una conclusió clara: la característica principal de l'evolució demogràfica de l'Europa occidental en les tres últimes dècades, és el canvi en la composició antropològica de la població; el determinant no és tant saber què índex de creixement vegetatiu o real té cadascun dels nostres Estats, sinó constatar que estem davant un fenòmen de substitució antropològica, mitjançant el qual la població europea autòctona és gradual i inexorablement substituida per immigrants extraeuropeus, vinguts majoritàriament del Tercer Món. De no parar aquesta tendència demogràfica els europeus autòctons serem minoria en països com Regne Unit, els Països Baixos, Portugal, Bèlgica o França en aproximadament 20 anys, i en poc temps més Catalunya, Espanya, Itàlia, i altres països de l'entorn sofriran la mateixa sort.
Si tenim en compte els dos índexs demogràfics citats al principi, veiem que el factor de la immigració incideix de forma determinant tant en el primer com en el segon.
Prenent les xifres del conjunt de l'Estat espanyol (La Generalitat sol ser molt poc transparent a l'hora de donar aquestes dades) el fet que el 75% dels nens nascuts l'1 de gener d'aquest any –una dada realment preocupant- siguen no europeus, és un símptoma evident que el creixement vegetatiu espanyol està completament matitzats pel factor ètnic, matisació que ve marcant aquest índex des de principis de la dècada dels anys 90, ja en 2003 la taxa de naixement d'espanyols autòctons estava per sota de l'1, situant-se entre el 0.8 i el 0.9 mentre que el total de naixements en el nostre sòl arribava a l'1.2, diversos periodistes van titular els rotatius de “Espanya segueix creixent demogràficament gràcies a la natalitat dels immigrants”, que aquest mateix any veien com es triplicava el nombre de colombians equatorians i marroquins nascuts a Espanya. És obvi l'efecte acumulat i progressivament intensificat d'aquesta tendència en la composició antropològica dels menors de 15 anys residents a Espanya, franja d'edat en la qual molt ràpid els autòctons estaran en inferioritat numèrica.
Si passem al creixement real, les dades són encara més preocupants, malgrat el constant intent de maquillatge de xifres, tergiversant el nombre d'immigrants que tornen als seus països i callant sobre el nombre dels nou que arriben, els nombres són clars. Espanya té avui 7 milions d'immigrants, entre els declarats (5.200.000) els il•legals (prop de 700.000) i els nacionalitzats “espanyols” (1.100.000), amb un constant ritme d'arribada i un creixement demogràfic molt major que els autòctons. És ociós assenyalar quin serà el resultat final.
No obstant això hem d'afegir un nou factor que ve a empitjorar encara més la situació. 450.000 espanyols van abandonar la nostra terra en 2011, es preveu que en 2012 seran 500.000, un total d'un milió en dos anys (El País Semanal 11-12-2011). Això té un nefast doble efecte: en primer lloc suposa un empobriment de la població espanyola que veu com un milió dels seus joves més preparats abandonen el país i són “substituïts” per població immigrant de baixa o nul•la qualificació, en la lògica mundialista del desarrelament; en segon lloc en abandonar un milió de persones autòctones el país, immediatament es redueix el percentatge de població autòctona i augmenta en la mateixa proporció el d'estrangers. Un autèntic disbarat, i una de les més perilloses conseqüències d'aquesta crisi soci-econòmica que han creat els polítics i la finança especulativa internacional.
De la immigració de treball a la colonització de poblament.
Les paraules no són innòcues a l'hora d'expressar conceptes o fenòmens, l'ús d'un o un altre terme amaga sempre una càrrega ideològica o propagandística, per això hem d'evitar entrar en la dialèctica del políticament correcte i cridar a les coses amb els termes que més fidedignament representin la realitat a la qual ens volem referir.
La lògica del mundialisme i de el “políticament correcte”, intenta limitar el fenomen de l'arribada massiva de milions de persones del Tercer Món a Europa, a una immigració laboral, relacionada amb l'ocupació de determinats llocs de treball, i, com tal provisional, i amb data de tornada. Gens més lluny de la realitat, les motivacions dels immigrants són d'allò més variat –molts d'ells víctimes de les injustícies del ultracapitalisme mundialista- però el fenomen global al que ens enfrontem és el d'una autèntica colonització de poblament. Europa no acull immigrants, sinó que som demogràficament colonitzats per poblacions estrangeres que –sent o no la seua intenció inicial- s'assenten en el nostre sòl i s'instal•len amb l'objectiu de perpetuar aquí a les seues futures generacions, això és precisament la colonització que en aquest cas no es basa en l'arribada de elites colonitzadores, sinó en la reversió demogràfica pel nombre, en un procés que serà imparable si no és revertit en els propers vint anys
No ho diem només nosaltres, ja l'any 2000 la Secció de Població de l'ONU parlava de la “immigració de reemplaçament”, com l'única forma de “compensar” la baixa natalitat dels pobles europeus. Ells també eren conscients que la immigració acabarà mutant la personalitat antropològica d'Europa, la diferència és que el que per a l'ONU és el “objectiu lloable” per als identitaris europeus és la major amenaça a la qual s'ha enfrontat nostre mil•lenària civilització.
Sens dubte Europa està en decadència, en decadència econòmica, social, demogràfica i sobretot moral. Només la recuperació dels nostres valors, i el rearmament moral dels pobles europeus podrà parar aquest anunciat suïcidi demogràfic col•lectiu.

Enric Ravello



DEMOGRAFÍA DE SUSTITUCIÓN
En geografía humana hay dos indicadores para estudiar la evolución demográfica de un territorio concreto. El crecimiento vegetativo, que es el índice que expresa el aumento de la población de un país relacionando el número de nacimiento y el de fallecidos, y el crecimiento real que expresa la magnitud anterior pero matizada por el flujo de inmigrantes/emigrantes que recibe o despide dicho territorio.
Sin embargo, para los que quieran acercarse a la compresión de la evolución demográfica en la Europa occidental es necesario introducir una variable más en estos cálculos, sin la cual es imposible analizar la realidad de los procesos de mutación demográfica a los que está sometido nuestro Continente. La variable es el impacto de la composición étnica en los factores arriba señalado. Añadiendo este nuevo factor, sacaremos una conclusión clara: la característica principal de la evolución demográfica de la Europa occidental en las tres últimas décadas, es el cambio en la composición antropológica de la población; lo determinante no es tanto saber qué índice de crecimiento vegetativo o real tiene cada uno de nuestros Estados, sino constatar que estamos ante un fenómenos de sustitución antropológica, mediante el cual la población europea autóctona es paulatina e inexorablemente substituida por inmigrantes extraeuropeos, venidos mayoritariamente del Tercer Mundo. De no parar esta tendencia demográfica los europeos autóctonos seremos minoría en países como Reino Unido, los Países Bajos, Portugal, Bélgica o Francia en aproximadamente 20 años, y en poco tiempo más Catalunya, España, Italia, y otros países del entornos sufrirán la misma suerte.
Si tenemos en cuenta los dos índices demográficos citados al principio, vemos que el factor de la inmigración incide de forma determinante tanto en el primero como en el segundo. Tomando las cifras del conjunto del Estado español (La Generalitat suele ser muy poco transparente a la hora de dar estos datos ) el hecho de que el 75% de los niños nacidos el 1 de enero de este año –un dato realmente preocupante- sean no europeos, es un síntoma evidente de que el crecimiento vegetativo español está completamente mediatizado por el factor étnico, matización que viene marcando este índice desde principios de la década de los años 90, ya en 2003 la tasa de nacimiento de españoles autóctonos estaba por debajo del 1, situándose entre el 0.8 y el 0.9 mientras que el total de nacimientos en nuestro suelo llegaba al 1.2, varios periodistas titularon los rotativos de “España sigue creciendo demográficamente gracias a la natalidad de los inmigrantes”, que ese mismo año veían cómo se triplicaba el número de colombianos ecuatorianos y marroquíes nacidos en España. Es obvio el efecto acumulado y progresivamente intensificado de esta tendencia en la composición antropológica de los menores de 15 años residentes en España, franja de edad en la que muy pronto los autóctonos estarán en inferioridad numérica.
Si pasamos al crecimiento real, los datos son aún más preocupantes, a pesar del constante intento de maquillaje de cifras, tergiversando el número de inmigrantes que vuelven a sus países y callando sobre el número de los nuevo que llegan, los números son claros. España tiene hoy 7 millones de inmigrantes, entre los declarados (5.200.000) los ilegales (cerca de 700.000) y los nacionalizados “españoles” (1.100.000), con un constante ritmo de llegada y un crecimiento demográfico mucho mayor que los autóctonos. Es ocioso señalar cuál será el resultado final.
Sin embargo tenemos que añadir un nuevo factor que viene a empeorar aún más la situación. 450.000 españoles abandonaron nuestro suelo en 2011, se prevé que en 2012 serán 500.000, un total de un millón en dos años (El País Semanal 11-12-2011). Esto tiene un nefasto doble efecto: en primer lugar supone un empobrecimiento de la población española que ve cómo un millón de sus jóvenes más preparados abandonan el país y son “sustituidos” por población inmigrante de baja o nula cualificación, en la lógica mundialista del desenraizamiento; en segundo lugar al abandonar un millón de personas autóctonas el país, inmediatamente se reduce el porcentaje de población autóctona y aumenta en la misma proporción el de extranjeros. Un auténtico disparate, y una de las más peligrosas consecuencias de esta crisis socio-económica que han creado los políticos y la finanza especulativa internacional.
De la inmigración de trabajo a la colonización de poblamiento.
Las palabras no son inocuas a la hora de expresar conceptos o fenómenos, el uso de uno u otro término esconde siempre una carga ideológica o propagandística, por eso debemos evitar entrar en la dialéctica de lo políticamente correcto y llamar a las cosas con los términos que más fidedignamente representen la realidad a la que nos queremos referir.
La lógica del mundialismo y de lo “políticamente correcto”, intenta limitar el fenómeno de la llegada masiva de millones de personas del Tercer Mundo a Europa, a una inmigración laboral, relacionada con la ocupación de determinados puestos de trabajo, y, como tal provisional, y con fecha de retorno. Nada más lejos de la realidad, las motivaciones de los inmigrantes son de lo más variado –muchos de ellos víctimas de las injusticias del ultracapitalismo mundialista- pero el fenómeno global al que nos enfrentamos es el de una auténtica colonización de poblamiento. Europa no acoge inmigrantes, sino que somos demográficamente colonizados por poblaciones extranjeras que –siendo o no su intención inicial- se asientan en nuestro suelo y se instalan con el objetivo de perpetuar aquí a sus futuras generaciones, eso es precisamente la colonización que en este caso no se basa en la llegada de elites colonizadoras, sino en la reversión demográfica por el número, en un proceso que será imparable si no es revertido en los próximos veinte años
No lo decimos sólo nosotros, ya en el año 2000 la Sección de Población de la ONU hablaba de la “inmigración de remplazo”, como la única forma de “compensar” la baja natalidad de los pueblos europeos. Ellos también eran conscientes de que la inmigración terminará mutando la personalidad antropológica de Europa, la diferencia es que lo que para la ONU es el “objetivo loable” para los identitarios europeos es la mayor amenaza a la que se ha enfrentado nuestro milenaria civilización.
Sin duda Europa está en decadencia, en decadencia económica, social, demográfica y sobre todo moral. Sólo la recuperación de nuestros valores, y el rearme moral de los pueblos europeos podrá parar este anunciado suicidio demográfico colectivo.

Enric Ravello
Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top