En
geografia humana hi ha dos indicadors per estudiar l'evolució
demogràfica d'un territori concret. El creixement vegetatiu, que és
l'índex que expressa l'augment de la població d'un país
relacionant el nombre de naixement i el de morts, i el creixement
real que expressa la magnitud anterior però matisada pel flux
d'immigrants/emigrants que rep o acomiada aquest territori.
No
obstant això, pels que vulguen apropar-se a la compressió de
l'evolució demogràfica en l'Europa occidental és necessari
introduir una variable més en aquests càlculs, sense la qual és
impossible analitzar la realitat dels processos de mutació
demogràfica als quals està sotmès el nostre Continent. La variable
és l'impacte de la composició ètnica en els factors a dalt
assenyalats. Afegint aquest nou factor, traurem una conclusió clara:
la característica principal de l'evolució demogràfica de l'Europa
occidental en les tres últimes dècades, és el canvi en la
composició antropològica de la població; el determinant no és
tant saber què índex de creixement vegetatiu o real té cadascun
dels nostres Estats, sinó constatar que estem davant un fenòmen de
substitució antropològica, mitjançant el qual la població europea
autòctona és gradual i inexorablement substituida per immigrants
extraeuropeus, vinguts majoritàriament del Tercer Món. De no parar
aquesta tendència demogràfica els europeus autòctons serem minoria
en països com Regne Unit, els Països Baixos, Portugal, Bèlgica o
França en aproximadament 20 anys, i en poc temps més Catalunya,
Espanya, Itàlia, i altres països de l'entorn sofriran la mateixa
sort.
Si
tenim en compte els dos índexs demogràfics citats al principi,
veiem que el factor de la immigració incideix de forma determinant
tant en el primer com en el segon.
Prenent
les xifres del conjunt de l'Estat espanyol (La Generalitat sol ser
molt poc transparent a l'hora de donar aquestes dades)
el fet que el 75% dels nens nascuts l'1 de gener d'aquest any
–una dada realment preocupant- siguen no europeus, és un símptoma
evident que el creixement vegetatiu espanyol està completament
matitzats pel factor ètnic, matisació que ve marcant aquest índex
des de principis de la dècada dels anys 90, ja en 2003 la taxa de
naixement d'espanyols autòctons estava per sota de l'1, situant-se
entre el 0.8 i el 0.9 mentre que el total de naixements en el nostre
sòl arribava a l'1.2, diversos periodistes van titular els rotatius
de “Espanya segueix creixent demogràficament gràcies a la
natalitat dels immigrants”, que aquest mateix any veien com es
triplicava el nombre de colombians equatorians i marroquins nascuts a
Espanya. És obvi l'efecte acumulat i progressivament intensificat
d'aquesta tendència en la composició antropològica dels menors de
15 anys residents a Espanya, franja d'edat en la qual molt ràpid els
autòctons estaran en inferioritat numèrica.
Si
passem al creixement real, les dades són encara més preocupants,
malgrat el constant intent de maquillatge de xifres, tergiversant el
nombre d'immigrants que tornen als seus països i callant sobre el
nombre dels nou que arriben, els nombres són clars. Espanya té avui
7 milions d'immigrants, entre els declarats (5.200.000) els il•legals
(prop de 700.000) i els nacionalitzats “espanyols” (1.100.000),
amb un constant ritme d'arribada i un creixement demogràfic molt
major que els autòctons. És ociós assenyalar quin serà el
resultat final.
No
obstant això hem d'afegir un nou factor que ve a empitjorar encara
més la situació. 450.000 espanyols van abandonar la nostra terra en
2011, es preveu que en 2012 seran 500.000, un total d'un milió en
dos anys (El País Semanal 11-12-2011). Això té un nefast doble
efecte: en primer lloc suposa un empobriment de la població
espanyola que veu com un milió dels seus joves més preparats
abandonen el país i són “substituïts” per població immigrant
de baixa o nul•la qualificació, en la lògica mundialista del
desarrelament; en segon lloc en abandonar un milió de persones
autòctones el país, immediatament es redueix el percentatge de
població autòctona i augmenta en la mateixa proporció el
d'estrangers. Un autèntic disbarat, i una de les més perilloses
conseqüències d'aquesta crisi soci-econòmica que han creat els
polítics i la finança especulativa internacional.
De
la immigració de treball a la colonització de poblament.
Les
paraules no són innòcues a l'hora d'expressar conceptes o fenòmens,
l'ús d'un o un altre terme amaga sempre una càrrega ideològica o
propagandística, per això hem d'evitar entrar en la dialèctica del
políticament correcte i cridar a les coses amb els termes que més
fidedignament representin la realitat a la qual ens volem referir.
La
lògica del mundialisme i de el “políticament correcte”, intenta
limitar el fenomen de l'arribada massiva de milions de persones del
Tercer Món a Europa, a una immigració laboral, relacionada amb
l'ocupació de determinats llocs de treball, i, com tal provisional,
i amb data de tornada. Gens més lluny de la realitat, les
motivacions dels immigrants són d'allò més variat –molts d'ells
víctimes de les injustícies del ultracapitalisme mundialista- però
el fenomen global al que ens enfrontem és el d'una autèntica
colonització de poblament. Europa no acull immigrants, sinó que som
demogràficament colonitzats per poblacions estrangeres que –sent o
no la seua intenció inicial- s'assenten en el nostre sòl i
s'instal•len amb l'objectiu de perpetuar aquí a les seues futures
generacions, això és precisament la colonització que en aquest cas
no es basa en l'arribada de elites colonitzadores, sinó en la
reversió demogràfica pel nombre, en un procés que serà imparable
si no és revertit en els propers vint anys
No
ho diem només nosaltres, ja l'any 2000 la Secció de Població de
l'ONU parlava de la “immigració de reemplaçament”, com l'única
forma de “compensar” la baixa natalitat dels pobles europeus.
Ells també eren conscients que la immigració acabarà mutant la
personalitat antropològica d'Europa, la diferència és que el que
per a l'ONU és el “objectiu lloable” per als identitaris
europeus és la major amenaça a la qual s'ha enfrontat nostre
mil•lenària civilització.
Sens
dubte Europa està en decadència, en decadència econòmica, social,
demogràfica i sobretot moral. Només la recuperació dels nostres
valors, i el rearmament moral dels pobles europeus podrà parar
aquest anunciat suïcidi demogràfic col•lectiu.
Enric
Ravello
DEMOGRAFÍA
DE SUSTITUCIÓN
En
geografía humana hay dos indicadores para estudiar la evolución
demográfica de un territorio concreto. El crecimiento vegetativo,
que es el índice que expresa el aumento de la población de un país
relacionando el número de nacimiento y el de fallecidos, y el
crecimiento real que expresa la magnitud anterior pero matizada por
el flujo de inmigrantes/emigrantes que recibe o despide dicho
territorio.
Sin
embargo, para los que quieran acercarse a la compresión de la
evolución demográfica en la Europa occidental es necesario
introducir una variable más en estos cálculos, sin la cual es
imposible analizar la realidad de los procesos de mutación
demográfica a los que está sometido nuestro Continente. La variable
es el impacto de la composición étnica en los factores arriba
señalado. Añadiendo este nuevo factor, sacaremos una conclusión
clara: la característica principal de la evolución demográfica de
la Europa occidental en las tres últimas décadas, es el cambio en
la composición antropológica de la población; lo determinante no
es tanto saber qué índice de crecimiento vegetativo o real tiene
cada uno de nuestros Estados, sino constatar que estamos ante un
fenómenos de sustitución antropológica, mediante el cual la
población europea autóctona es paulatina e inexorablemente
substituida por inmigrantes extraeuropeos, venidos mayoritariamente
del Tercer Mundo. De no parar esta tendencia demográfica los
europeos autóctonos seremos minoría en países como Reino Unido,
los Países Bajos, Portugal, Bélgica o Francia en aproximadamente
20 años, y en poco tiempo más Catalunya, España, Italia, y otros
países del entornos sufrirán la misma suerte.
Si
tenemos en cuenta los dos índices demográficos citados al
principio, vemos que el factor de la inmigración incide de forma
determinante tanto en el primero como en el segundo. Tomando las
cifras del conjunto del Estado español (La Generalitat suele ser muy
poco transparente a la hora de dar estos datos ) el hecho de que el
75% de los niños nacidos el 1 de enero de este año –un dato
realmente preocupante- sean no europeos, es un síntoma evidente de
que el crecimiento vegetativo español está completamente
mediatizado por el factor étnico, matización que viene marcando
este índice desde principios de la década de los años 90, ya en
2003 la tasa de nacimiento de españoles autóctonos estaba por
debajo del 1, situándose entre el 0.8 y el 0.9 mientras que el total
de nacimientos en nuestro suelo llegaba al 1.2, varios periodistas
titularon los rotativos de “España sigue creciendo
demográficamente gracias a la natalidad de los inmigrantes”, que
ese mismo año veían cómo se triplicaba el número de colombianos
ecuatorianos y marroquíes nacidos en España. Es obvio el efecto
acumulado y progresivamente intensificado de esta tendencia en la
composición antropológica de los menores de 15 años residentes en
España, franja de edad en la que muy pronto los autóctonos estarán
en inferioridad numérica.
Si
pasamos al crecimiento real, los datos son aún más preocupantes, a
pesar del constante intento de maquillaje de cifras, tergiversando
el número de inmigrantes que vuelven a sus países y callando sobre
el número de los nuevo que llegan, los números son claros. España
tiene hoy 7 millones de inmigrantes, entre los declarados (5.200.000)
los ilegales (cerca de 700.000) y los nacionalizados “españoles”
(1.100.000), con un constante ritmo de llegada y un crecimiento
demográfico mucho mayor que los autóctonos. Es ocioso señalar cuál
será el resultado final.
Sin
embargo tenemos que añadir un nuevo factor que viene a empeorar aún
más la situación. 450.000 españoles abandonaron nuestro suelo en
2011, se prevé que en 2012 serán 500.000, un total de un millón en
dos años (El País Semanal 11-12-2011). Esto tiene un nefasto doble
efecto: en primer lugar supone un empobrecimiento de la población
española que ve cómo un millón de sus jóvenes más preparados
abandonan el país y son “sustituidos” por población inmigrante
de baja o nula cualificación, en la lógica mundialista del
desenraizamiento; en segundo lugar al abandonar un millón de
personas autóctonas el país, inmediatamente se reduce el porcentaje
de población autóctona y aumenta en la misma proporción el de
extranjeros. Un auténtico disparate, y una de las más peligrosas
consecuencias de esta crisis socio-económica que han creado los
políticos y la finanza especulativa internacional.
De
la inmigración de trabajo a la colonización de poblamiento.
Las
palabras no son inocuas a la hora de expresar conceptos o fenómenos,
el uso de uno u otro término esconde siempre una carga ideológica o
propagandística, por eso debemos evitar entrar en la dialéctica de
lo políticamente correcto y llamar a las cosas con los términos que
más fidedignamente representen la realidad a la que nos queremos
referir.
La
lógica del mundialismo y de lo “políticamente correcto”,
intenta limitar el fenómeno de la llegada masiva de millones de
personas del Tercer Mundo a Europa, a una inmigración laboral,
relacionada con la ocupación de determinados puestos de trabajo, y,
como tal provisional, y con fecha de retorno. Nada más lejos de la
realidad, las motivaciones de los inmigrantes son de lo más variado
–muchos de ellos víctimas de las injusticias del ultracapitalismo
mundialista- pero el fenómeno global al que nos enfrentamos es el de
una auténtica colonización de poblamiento. Europa no acoge
inmigrantes, sino que somos demográficamente colonizados por
poblaciones extranjeras que –siendo o no su intención inicial- se
asientan en nuestro suelo y se instalan con el objetivo de perpetuar
aquí a sus futuras generaciones, eso es precisamente la colonización
que en este caso no se basa en la llegada de elites colonizadoras,
sino en la reversión demográfica por el número, en un proceso que
será imparable si no es revertido en los próximos veinte años
No
lo decimos sólo nosotros, ya en el año 2000 la Sección de
Población de la ONU hablaba de la “inmigración de remplazo”,
como la única forma de “compensar” la baja natalidad de los
pueblos europeos. Ellos también eran conscientes de que la
inmigración terminará mutando la personalidad antropológica de
Europa, la diferencia es que lo que para la ONU es el “objetivo
loable” para los identitarios europeos es la mayor amenaza a la que
se ha enfrentado nuestro milenaria civilización.
Sin
duda Europa está en decadencia, en decadencia económica, social,
demográfica y sobre todo moral. Sólo la recuperación de nuestros
valores, y el rearme moral de los pueblos europeos podrá parar este
anunciado suicidio demográfico colectivo.
Enric
Ravello
0 commentaires