La revista
identitària llombarda continua presentant el seu format dividit en tres blocs,
un d'ells dedica al tema central del número.
En el primer
bloc tenim articles sobre dues matèries: arqueologia i història. La seriosa de
tres articles sobre el primer tema s'inicia amb un remarcable article d'Andrea
Anselmo en el qual primer fa una classificació de les formes megalítica, seguit
–i és la part més interessant- d'una explicació sobre el fenomen megalític com
a element comú del Neolític europeu, a més del seu simbolisme –esmenta al gran
historiador de les religions, el romanès Mircea Eliade i després una
localització i descripció d'aquesta mena de monuments a Itàlia. Finalitza
l'article insistint en l'europeïtat del fenomen neolític i el seu valor unitari
per a l'Europa del 5000 al 3000 aC.
A continuació, i en aquesta línia d'unitat europea en el
Neolític, Stefano Spagocci critica l'exposició "Soto el stesso sole.
Europa 2500-1800 a.c" realitzada a Itàlia l'any passat, per la falta
d'informació al públic i pels limitats fons exposats per a una fita cultural
que en mereixia més. Si
bé després d'aquesta crítica realitza una detalla descripció del material
exposat.
Acaben
aquesta subsecció dos articles sobre temes locals, un dedicat a la necròpoli
d'Amè des del punt de vista arqueològic descriptiu i un altre un estudi
arqueoastronòmic –branca de l'arqueologia que està cobrant més importància- sobre
un segon "nemeton" que hauria estat en la Porta Ticinese de Milà.
La part d'història té un extens article d'Alberto
Constanti sobre les guerres entre la República del Vènet i Milà. La primera s'enfocava únicament a
l'expansió marítima, però per diversos problemes, un dels principals l'avanç
otomà en el Mediterrani oriental, va haver de deixar de ser exclusivament una
talassocràcia i assegurar un "hinterland", aquest espai d'expansió
continental va ser el que els vènets van anomenar "Terraferma" i en la
seva expansió es va enfrontar permanentment amb el Ducat de Milà, potència
terrestre que tenia com a objectiu dominar tot el nord de la península Itàlica.
El segon article històric, "La Vipera d´Aqua" és precisament la
crònica d'una batalla naval entre dues potències.
FOCUS
Dedicat als
"contes i els anti-contes", en la seva presentació llegim "la
ridiculització de les figures dels contes (Blancaneu i els set nans) o la
criminalització d'un gest com el petó (la Bella Dorment) van a l'una amb la
pèrdua, tràgica, de la consciència simbòlica perquè és des dels símbols des
d'on es nodreixen els contes, el món dels mites, de les sagues i de les
llegendes. Sense símbols no existeixen les arrels i sense arrels no hi ha
llibertat; només existeix la massa consumista, aquesta que vol el Poder".
En la mateixa línia de defensa dels contes tradicionals tenim el primer article
del Focus, escrit per Paolo Gulisano, que acusa l'estupidesa postmoderna
d'aquesta última ofensiva contra els contes. Fent un repàs per les recopilacions
dels Germans Grimm, els contes de Hans-Christian Andersen, ens assenyala el
profund simbolisme del "Peter Pan" de l'escocès James Matthew Barrie,
i el sentit del viatge iniciàtic que Alícia emprèn cap al "país de les
meravelles", escrit per l'anglès Lewis Carroll. Seguint les seves anàlisis
simbòliques per altres famosos contes i acabant amb una referència al mes
recent, "La Història Interminable" de l'alemany Michael Ende com una
defensa del bell, el bo i el bonic, "és necessari defensar el Regne de la
fantasia enfront de l'avanç del no-res", conclou Gulisano.
"Per
què els contes?" es pregunta Alessandra Tozzi en el següent article. En la
seva resposta ens parla de la diferència entre els contes tradicionals i les
rondalles. Les rondalles serien senzillament la creació narrativa d'una persona
amb una lliçó moral senzilla i comprensible. Els contes serien una cosa molt
més profunda, la plasmació escrita impersonal de mites i llegendes arcaiques.
És significatiu el paral·lelisme entre "la Bella dorment" i la
història de la valquiria Sigrdrifa que apareix en les Eddas. Moltes d'aquestes rondalles van ser "endolcides
posteriorment per Walt Disney, sent un clar exemple la Ventafocs, que
originalment narra l'enfrontament sagnant entre dues germanes.
"Els germans
Grimm, entre els contes i la mitologia" està dedicat als famosos germans i
la seva obra. Nascuts en una família alemanya relacionada amb l'emigració
hugonota –francesos protestants que van fugir de França-, en una família de
recursos moderats que va passar dificultats després de la mort del seu pare,
els germans van aconseguir compaginar treballs professionals amb la seva labor
recopilatòria, fins que van ser cridats pel kàiser Frederic Guillem de Prússia
a Berlín on van poder dedicar-se a la seva labor sense cap preocupació
econòmica. Els Grimm es van dedicar a recopilar el folklore antic i medieval
alemany amb interès antropològic, però també gramatical i lingüístic. En aquest
sentit van rectificar alguns dels recollits per Perrault. Continuant amb la
temàtica de l'article anterior, Giuseppe Reguzzoni -autor de l'article- ens
remet al contingut original del conte la Ventafocs, on apareixen una mare i
dues filles (no existeix una tercera), la segona de les quals no és filla seva
(com en el cas de la Ventafocs de Disney). El conte ens parla del dur i sagnant
enfrontament entre elles, que porta la segona a emprendre un viatge en el món
del post mortem. La primera és lletja i malvada, la segona bonica i noble, és
l'enfrontament arquetípic entre aquests dos principis, també simbolitzat entre
l'enfrontament entre la Lluna (principi fosc) i el Sol (principi lluminós).
Lucca
Gallesi ens introdueix en el món de Disney com a animador de contes i llegendes
europees, fent una primera referència a la pel·lícula Hèrcules que aquesta
factoria van realitzar en 1997. Anant als inicis de Disney l'autor assenyala
que en les pel·lícules –realitzades en vida de Walt- hi ha una característica
que es mantindrà al llarg del temps "la presència d'elements capaços de viatjar
a través del temps i l'espai, elements que són comuns a pobles i civilitzacions
llunyanes en el temps i l'espai, elements que K. G. Jung definiria com a
arquetípic". D'aquest mateix contingut simbòlic són les
pel·lícules "L'aprenent de bruixot" (1940) com a part de la
pel·lícula "Fantasia". Com no podria ser d'una altra forma el final de l'article
critica la deriva "woke" de la factoria en els últims temps.
“Shrek:
l'estètica del fang i la deriva postmoderna" és el següent article que
tracta un conte "diferent" on –ens diu Leonardo Reguzzoni- els
personatges són deliberadament grotescos i les seves característiques
antitètiques amb els valors positius que apareixen en els contes traeixis, es
tracta de personatges antiheroics, egoistes, aïllats i bruts. Per a Reguzzoni
això convida a una reflexió sobre el bé el mal tradicionalment acceptat. Per a
nosaltres –volem dir-ho- "Shrek" és una pel·lícula desagradable i un
atac als valors i sensibilitat tradicional europea.
El FOCUS es
tanca amb una traducció lliure del clàssic Caputxeta Roja al milanès
(llombard).
El tercer bloc de la revista s'inicia amb una crònica
d'espeleologia de la mà de Luana i Antonio Premazzi per la Grutta Marinelli, un
lloc típic per als espeleòlegs del segle XIX. Li segueix un text de Maurizo
Pasquero sobre el pintor llombard Giacomo Ceruti i la seva trajectòria
artística per Milà, Venècia i Pàdua, caracteritzada per obres de contingut
històric i per retratar la vida quotidiana de la seva època (segle XVIII).
El tema del
folklore local està dedica a la relació entre Brenno –cabdill històric dels
celtes senonis que van envair el nord de la península Itàlica- i la fundació de
la ciutat de Bèrgam; les semblances dels noms són evidents. Més enllà de la
relació puntual amb el personatge històric concret, està testificada una
important fase cèltica de la ciutat –posterior al neolític i anterior a la
romanització- el nom de la qual bé podria derivar del vocable cèltic brenno,
que significa cabdill o cap militar.I crotti, són l'exemple més típic de les
construccions tradicionals llombardes dedicades a conservar temperatures
fredes, i estan relacionades amb la fabricació i la conservació dels formatges
locals com ens explica Marco Macconi.
L'heràldica
és un tema sempre present en la revista, en aquest número se'ns parla de la
presència dels símbols del ducat de Milà en els diferents llocs del famós
Castillo Sforzesco. Sempre combinant els motius de la serp dels Sforza i
l'àguila del Sacre Imperi amb altres elements heràldics segons les cases i els
reis que estiguessin al capdavant del Ducat. La crítica literària és per a
Occhi di lupo, una novel·la històrica sobre els antics celtes itàlics i les
seves lluites contra els seus veïns: romans, etruscs i umbris. En la secció
gastronòmica Ur disnaa de cà ens recomana l'arròs a la milanesa amb pètals de
rosa i per a tancar el número un record al tarot cèltic de Jacovitti, una
baralla endevinatòria feta amb imatges típiques de l'antic món cèltic en lleu
clau humor.
0 commentaires