Robert the Bruce –el rei escocès famós per la pel·lícula Braveheart- havia mort sense fills varons, només una nena de la seva primera muller, que havia estat segrestada als 10 anys pel rei d'Anglaterra i tancada en un convent de monges. No obstant això, va tornar a la terra dels seus pares després de la victòria escocesa de Bannockbrun. Ja instal·lada a Escòcia i passats uns anys es va casar amb Walter the Stward, a la seva mort li hereta el fill de tots dos Robert II (1371-1390), amb ell s'inaugurava una dinastia que serà la més determinant per al destí d'Escòcia: els Estuard.
Una descendent de Robert II Stward, la famosa Maria reina dels escocesos, és la que educada a França, canvia el nom de Stward pel més afrancesat de "Stuard", amb el qual la dinastia passarà a ser reconeguda. Maria Estuard (1542-1587), és sens dubte la reina escocesa més famosa, una convençuda catòlica i orgullosa de la independència i la sobirania del seu país, la qual cosa li va causar problemes i enfrontaments amb la fervent anglicana anticatòlica i poderosa reina anglesa, la seva cosina, Isabel I.
"Maria dels escocesos" –com també va ser coneguda- va haver de fer front a revoltes contra ella, principalment organitzades per nobles escocesos protestants. Així es va veure obligada a abdicar en el seu fill Jaume I Estuard i fugir. Instal·lada a Anglaterra, cerca la protecció d'Isabel I. La impulsivitat del seu caràcter havia portat al fet que abans del seu exili Maria reclamés el tron anglès, per la qual cosa molts anglesos catòlics la van rebre com la reina legítima, en el moment àlgid d'enfrontament interreligiós i anticatòlic a Anglaterra. Així que Isabel I la va percebre com una amenaça i la va confinar en diferents palaus i castells de l'interior del país; divuit anys després la va decapitar acusant-la de conjurar.
El fill de Maria d'Estuard, que havia estat proclamat rei d'Escòcia, després de l'exili d'aquesta, a l'edat d'un any. Havent arribat a la majoria d'edat en 1567 i va regnar com Jacob VI d'Escòcia. Però el destí i la legitimitat dinàstica va fer que no sols heretà de la seva mare el tron escocès, sinó que per dret legítim també va heretar el de la seva tia Isabel I sent proclamat rei d'Anglaterra en 1603 amb el nom de Jacob I. Aquest va ser el primer moment de la unitat entre Escòcia i Anglaterra -Gal·les era part del regne anglès des de la mort del seu últim rei Owain Glyn Dwr en 1416 i el rei d'Anglaterra ho era també d'Irlanda. En realitat, si som estrictes amb els fets, és un rei i una dinastia escocesa la que unifica en la seva corona al regne anglès, amb el que seria més una "annexió" escocesa que una unificació anglesa, però la diferència demogràfica i econòmica entre els dos països era enorme i el rei fixà la seva cort a Londres, amb el que el poder real va bascular cap a Anglaterra. El següent i definitiu acte d'unitat serà la unió dels Parlaments en 1707 que aguditzarà molt més aquest domini anglès.
Jaume VI –Jaume I per als anglesos- es fa proclamar amb el títol de "Rex Britanniae Magnae et Franciae et Hibernae" (rei de la Gran Bretanya, França i Irlanda). França era un títol nostàlgic de la vella reivindicació de l'Imperi angeví angle-francès, però la Gran Bretanya va ser un terme inventat pel mateix Jaume VI que fa clara referència a la seva voluntat d'unificar la major de les illes britàniques.
A diferència de la seva mare, Jaume VI-I era protestant –això va facilitar el seu ascens al tron anglès- però encara així pel passat de la seva dinastia va ser rebut amb esperança pels nombrosos catòlics anglesos atabalats per la seva difícil situació sota el regnat d'Isabel I. No va anar així, Jacob I no va derogar les lleis anticatòliques –encara que sí que és cert que sota la pressió sobre aquest col·lectiu va minvar-. A més, va ser ell –recordem també rei d'Irlanda- qui en 1603 va iniciar la campanya de colonització de l'Ulster per protestants anglesos i especialment escocesos per a sufocar les revoltes d'irlandesos catòlics, donant origen a un problema que es va agreujar en els següents segles i encara avui continua actiu.
A la seva mort el va succeir el seu fill Carles I Estuard, també protestant i acusat pel Parlament de tendències autoritàries. Detingut i decapitat per ordre del Parlament després de la seva execució Anglaterra –que no Escòcia- es converteix en una república governada pel "purità anglicà" britànic Oliver Cromwell, tristament famós per moltes coses, entre altres el planificat genocidi contra els irlandesos.
Després de la mort de Cromwell, Anglaterra restaura la monarquia amb continuïtat dinàstica en la figura de Carles II –fill de l'anterior i que havia conservat el tron d'Escòcia des de la mort del seu pare- també protestant. El següent monarca a arribar al tron va ser el seu fill Jacob VII, i aquí és on s'origina el problema, Jacob II-VII també Estuard és –a diferència dels seus antecessors i com la seva avantpassada Maria Estuard- catòlic militant, la qual cosa contrasta amb la immensa majoria dels seus súbdits anglesos (anglicans) i gran part dels escocesos (presbiterians). El Parlament anglès, de majoria protestant no accepta a aquest Estuard i esclata l'anomenada "Revolució gloriosa" en contra seva. El Parlament nomena reina a la seva filla protestant i el seu marit el protestant neerlandès Guillem d'Orange de la dinastia electora alemanya Hannover. Jacob II-VII marxa a l'exili i la nova parella real és reconeguda també a Escòcia –a instàncies dels nobles presbiterians. Mitjançant la "Claim of Rights".
A Escòcia on Jaume II serà l'últim rei a usar el títol de Rei dels Escocesos, que havia estat utilitzat des de la unificació del regne l'any 843 per Kenneth MacAlpin –el rei que unificà a pictes i escots en el regne d'Alba. Gran part de la població escocesa no reconeix als nous monarques angle-holandesos. El suport a la casa Estuard és molt majoritari en les Highlands, la zona de major herència cèltica, confessió catòlica i llengua gaèlica. Els Highlanders es mobilitzen militarment en defensa de la legitimitat Estuard. D'ara endavant els aspirants Estuard lluitaran per recuperar el tron escocès –teòricament l'anglès també, però en aquest cas, les possibilitats i el suport és gairebé nul- i es diran a si mateix d'ara endavant "jacobites", en honor a Jacob II. Aquí és on neix pròpiament el jacobitisme, (Na Seumasaich en gaèlic escocès), la lluita per la restauració dels Estuards que va durar molts anys, però mai va aconseguir el seu objectiu.
Davant aquesta lluita pels trons, s'inicià un enfrontament entre hanoverians i jacobites, una de les primeres batalles va ser la de Killercranke, en la qual el highlander Rob Roy , que es va convertir en llegenda, formava part del contingent jacobita. Però Jaume II no sap defensar la seva causa i s'exilià a França, on mor en 1701. Els Hannover són nomenats reis d'Anglaterra.
En 1706 el Parlament escocès reconeix als Hannover com a reis. En 1707 s'aprova la unió dels Parlaments anglesos i escocesos, "de facto" és l'absorció del Parlament escocès per l'anglès, el nou parlament unitari tindrà seu permanent a Londres. És a partir d'ara quan es pot parlar pròpiament d'una unificació estatal britànica. Així des d'aquest moment els jacobites –poc inclinats a aquesta unió que a Escòcia havien donat suport als presbiterians- sintetitzen la lluita per la legitimitat estuarda amb la de la independència d'Escòcia.
Des de llavors en la història d'Escòcia s'aguditza l'enfrontament bèl·lic entre "highlanders" jacobites i "casaques vermelles" hanoverians.
Jaume II havia tingut un fill i successor Jaume (1688-1756) que en 1708 va abandonar el seu exili francès per a recuperar el tron escocès. Va desembarcar amb un exèrcit franc-escocès de 5.000 homes i el país es posa de la seva part. Els seus èxits inicials fan que arribi a proclamar-se Jacob VIII d'Escòcia –sense fer la menor referència a la seva aspiració al tron anglès com Jacob III-, amb el que evidencia la seva voluntat de ser el rei d'una Escòcia independent. No obstant això, els seus errors estratègics el porten a la derrota, abdicant en qui seria l'última esperança jacobita, el seu fill Carles Eduard Estuard (1766-1788), també conegut com a Bonnie Charlie, "el jove pretendent" o el "jove cavaller".
Carles "Bonnie" Eduard Estuard té capacitats militars molt superiors a les del seu pare. Al capdavant d'un exèrcit de 8.000 homes penetra a l'interior del territori anglès, pren Manchester i arriba a les portes de Londres, però li falten tropes i –sobretot artilleria per a poder prendre la capital britànica. Decideix retirar-se a Edimburg i des d'aquí mantenir i defensar el seu tron d'una Escòcia independent. Anglaterra passa l'ofensiva i se succeeixen les batalles, la de Flakrik Muir del 19 de juliol de 1746 serà l'última victòria jacobita.
Anglaterra no té cap problema a cobrir les seves nombroses baixes, alguna cosa
que no li és possible a l'exèrcit escocès-jacobita. El 16 d'abril d'aquest
mateix any es lliura la batalla definitiva, la de Culloden, serà el dia més
trist de la història escocesa. L'exèrcit jacobita sofreix una dura derrota, el
general anglès vencedor es guanya el sobrenom de "el carnisser de
Culloden". Els jacobites, amb boina blava, guerrera blanca i molts d'ells
amb el kilt del seu clan són arrasats pels "casaques
vermelles", en la qual ha estat fins a la data l'última gran batalla en
territori britànic.
La derrota va deixar un profund record col·lectiu, el famós cantant estatunidenc d'origen escocès, Elvis Presley va buscar i va trobar el nom dels seus avantpassats que van lluitar en el bàndol jacobita.
Després de la derrota els anglesos practiquen una bruta política de terra cremada en tota Escòcia. En 1746 Bonnie Prince Charlie embarca a l'exili francès. És la fi del jacobitisme.
Alguns dels seus seguidors es refugien a Nàpols, França, Prússia, Polònia i a la Rússia de Pere el Gran que els havia donat suport. Van ser els menys, la gran majoria roman a Escòcia. Anys després, Enric Benedicte Estuard (1788-1807), segon fill de Jacob III, germà de Bonnie Charlie, i arquebisbe de York reclama per a sí el tron d'Anglaterra –com Enric IX- i d'Escòcia –com Enric I- però no va fer cap intent real. Era l'epíleg d'una història que ja arribat a la seva fi.
Per la seva naturalesa política i dinàstica, el jacobitisme va tenir també presència col·lateral, en la resta de territoris de la Monarquia britànica
A Irlanda (Seacaibíteachas, Na Séamusaig, en gaèlic irlandès) es discuteix historiogràficament la seva influència en el posterior moviment nacionalista-catòlic. Si bé és cert que va tenir algun suport protestant, aquest va ser numèricament molt baix a l'illa maragda i si també és cert que cal entendre al jacobitisme en el context d'enfrontaments dinàstics, és indubtable que com diu l'historiador Vicent Morely "El jacobitisme a Irlanda va emfatitzar l'origen milesiano (cèltic) dels Estuards, la seva lleialtat al catolicisme i a Irlanda com un regne independent". Els poetes irlandesos, especialment en el comtat de Muster, es referien als Estuard com "taoiseach na nGaoidheal", és a dir "els caps dels gaèlics".
A Anglaterra i Gal·les –recordem part del regne anglès- el jacobitisme va tenir escàs suport i el que va tenir estava associat als Tories, per coincidir en la idea de la monarquia de Dret diví. Però van ser aquests mateixos Tories els que en 1701 van aprovar el "Act of Settlement" per la qual cap catòlic pogués arribar al tron d'Anglaterra.
El jacobitisme és un dels grans moviments legitimistes de l'Europa moderna. En aquest sentit, es podrien establir similituds amb l'Austriacisme en la guerra de Successió de la Monarquia hispànica i fins i tot amb el més tardà Carlisme- i amb la Vendée contrarevolucionària francesa.
https://www.youtube.com/watch?v=YEDy3vEX8Ms
0 commentaires