De quina rosa? Anglaterra i la Rosa són sinònims en el món del rugbi, això es a causa del fet que l'escut de la selecció anglesa és una gran rosa vermella: la Rosa de la Casa Lancaster, i fa referència a l'anomenada guerra de les dues roses que va enfrontar la Rosa Blanca dels York, contra la Rosa vermella dels Lancaster –totes dues cases reials, branques menors de la dinastia Plantagenet- resultant vencedora la Casa Lancaster amb el seu escut de la Rosa Vermella. L'ús de la rosa és exclusiu de l'equip de rugbi. Assenyalem que la selecció de futbol porta l'escut dels tres lleons que fa referència a la casa angle-normanda dels Plantagenet iniciada amb Guillem el conqueridor i de la qual va formar part el famós Ricard Cor de Lleó.
Si veiem un partit de rubgi, observarem que els aficionats de la selecció anglesa animen al seu equip amb la bandera de la Creu de Sant Jordi, patró d'Anglaterra i la bandera nacional anglesa, i –a diferència del futbol- mai porten la bandera britànica (que és la unió de l'anglesa, amb la creu de Sant Andreu escocesa i la creu de Sant Patrici irlandesa). Al seu torn els jugadors anglesos canten emocionats el "God save the King", abans de cada partit, si bé aquest oficialment no és l'himne d'Anglaterra sinó del Regne Unit. Anglaterra l'usa com a propi en les competicions esportives internacionals, perquè Gal·les i Escòcia –també britàniques- utilitzen himnes propis de la seva nació, però si alguna cançó identifica al rugbi anglès, és la famosa Swing Low, Sweet Chariot, que és una cançó espiritual negra importada dels Estats Units.
El rugbi va néixer a Anglaterra i des d'aleshores va ser un esport lligat a les classes altes i mig-altes angleses, on es formava l'elit que havia de mantenir el més gran Imperi del segle XIX i principis de XX. Si retrocedim a l'Anglaterra de 1880 trobem que el rugbi s'havia convertit en un esport enormement popular, entre 1860 i 1880 s'havien format clubs en tota Anglaterra, segons el famós diari The Times: "Els jugadors de rugbi són possiblement tan nombrosos com els de futbol ... Al Nord, Leeds, Wakefield i Manchester els clubs estan plens de gent que s'entusiasma amb aquest joc", és a dir, el rugbi havia desbordat el marc geogràfic londinenc i el marc social de l'alta societat i s'havia estès per tot el país, especialment pel nord industrialitzat, els jugadors del nord eren cada vegada més nombrosos, com la la seva influència en la selecció major. I aquí van començar els problemes interns en la RFU (Real Federació de Rugbi anglesa), l'elit que domina aquesta institució. En un primer moment va veure amb bons ulls l'arribada d'aquest nou tipus de jugadors, però després va començar a assenyalar que hi havia contínues faltes de disciplina i desobediència per la seva part cap a les competicions oficials assenyales per la RFU, i –cosa que era més greu- van començar les primeres acusacions de professionalisme. En 1886 es va passar de l'escepticisme a l'alarma, la RFU tenia clar que no estava disposada a permetre que el rugbi es professionalitzés com el futbol, i les disputes internes van començar a definir dos bàndols clarament enfrontats: els clubs del nord industrial, partidaris del professionalisme, i els clubs del sud i l'àrea de Londres, lligats a les classes riques i aferrissats partidaris de mantenir l'amateurisme. A l'octubre d'aquest mateix any l'assemblea general de la RFU va declarar que el rugbi era un esport amateur, i que qualsevol jugador sospitós de demanar o rebre diners per jugar seria investigat i en cas afirmatiu, expulsat d'aquest joc per a tota la vida. Després d'aquesta decisió el rugbi va començar a perdre jugadors i seguidors en detriment del futbol, però la "guerra civil" en la RFU, va esclatar a principi de la dècada de 1890 entre els clubs del nord d'Anglaterra, amb jugadors i públic de classe treballadora i per un altre els dirigents de la RFU secundada pels clubs que mantenien la idea que el rugbi fos l'expressió dels valors que s'ensenyen en les "public schools", és a dir en els col·legis d'elit anglesos. A aquestes dues diferents concepcions filosòfiques de l'esport, s'afegiria una esportiva, els clubs del nord eren partidaris del joc a 13 jugadors, mentre que la RFU defensava el rugbi a 15.
En l'assemblea de 1873 la RFU va mobilitzar a tots els clubs que compartien la seva filosofia i per 282 contra 136 es va confirmar que el rugbi continuaria sent amateur i a més que s'investigaria no sols als jugadors sinó també als clubs que no obeïssin aquesta regla. La ruptura era qüestió de temps, en 1895 els clubs del nord van crear la "Northen Rugbi Football Union", on s'admetia el professionalisme i es jugava amb 13 jugadors per equip, des de llavors l'escissió del "Rugbi Leage" va seguir el seu camí, mentre que el "Rugbi Union" va continuar sent una escola de valors, tenint com a centre Londres i els seus clubs.
En la dècada posterior, el rugbi anglès va sofrir una important crisi, la RFU es va reduir de 416 clubs a 155. En l'àmbit internacional Anglaterra va perdre molt, en els cinc anys posteriors a la divisió del seu rugbi, el XV de la Rosa només va guanyar quatre partits, va empatar dos i va perdre, al mateix temps que el rugbi es feia molt rellevant en altres països com Gal·les, Sud-àfrica o Nova Zelanda. Només un club anglès era aliè a aquesta crisi, cuidant la pedrera amb una labor d'anys, va aconseguir que en 1910 una generació de bons jugadors que no solament li va permetre dominar el rugbi anglès, sinó que va fer ressorgir la selecció anglesa; es tractava del famós "Harlequins". Així, la Rosa va guanyar els dos "Grand Slams" de 1913 i 1914, any en què les competicions internacionals es van aturar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial.
El Rugbi sempre s'havia concebut a si mateix com alguna cosa més que un esport, des del seu inici es va entendre que el seu paper era el de forjar i entrenar als joves que havien de ser els líders i dirigents de l'Imperi britànic dins i fora del seu territori, en temps de pau i en temps de guerra, de fet aquest aspecte era un dels fonamentals en el famós llibre "Tom Brown's Schooldays". Abans de la Primera Guerra Mundial, els jugadors de rugbi ja havien tingut experiències bèl·liques, molts jugadors anglesos i sud-africans de llengua neerlandesa (afrikàners) s'havien enfrontat a la guerra angle-bòer (1899-1902), que va tenir un paper determinant en el desenvolupament del rugbi a Sud-àfrica. Però en esclatar la Primera Guerra Mundial, "l'entusiasme bèl·lic" de totes les seleccions britàniques (inclosa la irlandesa –en aquells dies encara britànica- la neozelandesa, australiana i sud-africana) es va desbordar. La guerra va esclatar a l'estiu del 14. El 4 de setembre la RFU suspenia tots els partits i animava als seus jugadors a enrolar-se massivament en l'Exèrcit, com així van fer, fins i tot l'Exèrcit britànic va arribar a pensar a crear un Batalló compost exclusivament per jugadors de rugbi, la qual cosa finalment no va succeir. Aquesta suspensió de partits oficials no va suposar ni molt menys que el rugbi deixés de tenir un paper important en la vida social, esportiva i militar. La presència de tropes d'Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica en sòl anglès, va permetre una gran quantitat de partits entre equips d'aquests països, la qual cosa també va ajudar a elevar el nivell del rugbi local durant el primer conflicte mundial.
Quatre anys després la fi de la Guerra, l'1 de novembre de 1923 es va celebrar amb tots els honors el centenari del naixement de William Webb Ellis, amb un partit que va enfrontar, d'una banda, a una selecció de Gal·les-Anglaterra contra una altra d'Irlanda-Escòcia, van guanyar els primers per 9-6. Aquest aniversari va marcar una era d'expansió del rugbi a Anglaterra, tots els Col·legis anglesos de classe alta i mitjana-alta van introduir obligatòriament el rugbi com a conseqüència directa de la Primera Guerra Mundial, l'objectiu era tenir a la "joventut preparada per a qualsevol nova eventualitat". Anglaterra va guanyar els "Grand Slams" de 1921-1922-1924 i 1928, guanyant dues vegades "l'Home Nations" en la dècada dels trenta, i per primera vegada als "All Blacks" en 1935; Anglaterra no tornaria a guanyar un Gran eslam fins a 1957.
Després de la Segona Guerra Mundial, en 1947 es va reprendre el Torneig de les VI Nacions, amb la reincorporació de França, que havia estat exclosa acusada de professionalisme. Els anys 50 i 60 no van ser brillants per als anglesos, es van guanyar pocs Tornejos i menys "Grand Slams". En els anys seixanta s'inicià també un canvi sociològic en el rugbi, la sang que arriba ja no és tan "blava", si entre 1919-1939 el percentatge d'internacionals anglesos educats en Col·legis d'elit era del 82%, entre els anys 1945-70 baixa a 63%, per a quedar-se en un 44% en el període 1970-1995. També ara es comença a qüestionar l'amateurisme, més des de 1962 quan la selecció de criquet ho va abandonar. La RFU es va fer fort en l'amateurisme i va declarar il·legal qualsevol mena d'esponsorització, es feia així enfront dels que es deia "l'amenaça mercantilista", però la realitat continuava avançant en sentit contrari. El canvi determinant en la mentalitat del rugbi va estar relacionat amb l'arribada al poder de Margaret Thatcher, una conservadora liberal en el terreny econòmic, que va imposar, també en el tradicional bastió del rugbi anglès, Londres, la mentalitat que els diners estaven per sobre de l'estatus, i desenvolupant una política liberal amb un principi absolut, el "lliure mercat".
En els vuitanta Anglaterra no va brillar molt, fins a tal punt que en 1983 es va emportar l'odiada "Cullera de Fusta", un altre pas cap a la professionalització del rugbi anglès va ser l'arribada de Geoff Coke com a seleccionador nacional, qui primer va cridar l'atenció cridant com a capità a Will Carling en 1988, una persona educada en les més altes institucions angleses, amb formació militar i relacions en la City londinenca, sota el seu lideratge Anglaterra va aconseguir una dècada d'èxits que no havia conegut des dels anys vint. Els anys noranta van ser la gran dècada del rugbi anglès, guanyant entre vuit temporades, tres "Grand Slams" i en 1996 un altre Torneig de les Cinc nacions. En 1991 van arribar a la final del Campionat del Món que va perdre enfront d'Austràlia, el fruit de tots aquests èxits en la gestió de Cooke i la seva empremta "professionalitzada", va ser l'abandó de l'amateurisme per part de la RFU.
Anglaterra és la selecció que més títols té amb 28 Tornejos i 13 "Grand Slams", en l'edició d'enguany, el seu objectiu és guanyar-lo de nou i convertir-se en la primera selecció que obtindria tres triomfs consecutius. Cal destacar que Anglaterra va guanyar la Copa del Món celebrada a Austràlia en 2003 amb el famós drop de Wilkinson en l'últim minut de la final enfront de la selecció amfitriona, fins avui és l'única selecció d'Hemisferi Nord que ha aconseguit aquests llorers.
Anglaterra va guanyar per última vegada el VI Nacions en 2020, des de llavors ha entrat en una forta crisi de joc. L'inici de la present edició indica que encara li queda molt per millorar per a tornar a tenir el nivell digne que toca exigir al país que va inventar aquest esport.
0 commentaires