Els Estats Units, la Xina, Rússia, són els tres actors principals del món multipolar, en el qual es consoliden com a potències regionals Turquia, l'Iran i Corea del Nord. L'Argentina, el Brasil i el Regne Unit ho intenten sense aconseguir-ho. Europa, a la qual li correspondria un paper principal en un equilibri multipolar, té un enorme desavantatge essencial enfront de totes aquestes potències majors o menors: no existeix. Tots els actors esmentats són una unitat política amb un govern central amb capacitat única i final de decisió; Europa és un híbrid per definir. La Unió Europea, la principal potència comercial del món amb el PIB més alt del planeta, no és capaç d'articular-se com un actor únic i autònom. El repte és consolidar un model de gestió (econòmic, polític i diplomàtic) únic que actuï a escala continental i no com la suma –moltes vegades contradictòria- dels interessos de cadascun dels països que la componen. És a dir, resoldre la dialèctica actual de la seva naturalesa, que bascula entre ser una Unitat o ser una Organització Internacional.
Sense força militar conjunta, pròpia i autònoma, l'Europa política (UE) és incapaç d'imposar-se i defensar els seus interessos a escala regional i global: el conflicte d'Ucraïna és l'última prova. L'OTAN és l'organització dirigida pels EUA. Recentment, es parla que els països de la UE podrien tenir més poder intern en l'OTAN, "equilibrant" el poder de Washington i l'europeu en aquesta organització militar; realment una cosa molt poc realista.
Ucraïna: una guerra contra Europa i contra Alemanya.
En els anys setanta el geopolític austríac, Jordi Von Lohausen, assenyalava que el veritable enemic dels EUA era Europa i no l'URSS –estem parlant de plena guerra freda-. L'obsessió de Washington seria reduir a Europa a una colònia política militar i així destruir la seva civilització. És una constant en la política de Washington, constant que té una derivada permanent: evitar qualsevol acostament entre Alemanya i Rússia i castrar la sinergia que pot crear una potència continental capaç de desafiar el domini estatunidenc.
Són molts els analistes que han assenyalat que la provocació d'una guerra a Ucraïna per part dels EUA i les seves terminals atlantistes té com a objectiu destruir a Alemanya –la primera potència econòmica europea i a Rússia -la potència més gran miliar d'Europa. Una guerra que a més a més provocarà una crisi de proveïment d'hidrocarburs en el continent –dependent de les matèries primeres russes- que el sumirà en una profunda crisi socioeconòmica.
En aquesta dinàmica hem d'assenyalar algunes reaccions europees que mereixen ser conegudes per significatives.
-Polònia ha actuat com ho fa en les últimes dècades, és l'emissària dels interessos nord-americans a Europa central, tot recollint el testimoni geopolític de les seves actuacions provocatives dels anys trenta sota l'emparament de Londres. Davant la voladura del Nord Stream en la mar Bàltica, un atemptant als interessos russos, però sobretot d'Europa occidental. L'eurodiputat i antic ministre d'Exteriors polonès, Radek Sikorski (Partit Popular Europeu) va posar el seu compte de Twitter una foto del gasoducte explotat i la frase "Thank you, USA". Per la seva part de l'1 de setembre el Govern polonès, en mans dels "ultraconservadors" del partit Llei i Justícia, feia una reclamació d'1,3 bilions de dòlars al govern alemany per compensacions de guerra, la resposta del canceller alemany Olaf Scholz, va ser la de revisar l'actual davantera germànic-polonesa d'acord amb "documents històrics". I, fent un pas més el 5 d'octubre, continuant amb la seva "estratègia de la tensió" Varsòvia, en declaracions del seu president, Andrzej Duda, va oferir als EUA col·locar armes nuclears en el seu territori, proposta que la mateixa OTAN ha considerat molt arriscada.
Polònia també està confluint en l'estratègia nord-americana de desplaçar a Alemanya del centre polític i econòmic europeu. Intenta substituir al veí alemany com a punt d'arribada de gas a Europa, per a això Polònia ha construït el gasoducte bàltic (Baltic Pipeline Project). Un gasoducte que portaria gas noruec fins a Polònia, fent "innecessari" el Nord Stream. Però la capacitat inicial d'aquest gasoducte bàltic és de 3 BCM i, com a màxim, podria arribar als 10 BCM, molt allunyat dels 135 BCM del North Stream i, tanmateix, totalment insuficient per a les necessitats d'Europa central.
Des d'un primer moment la posició de Varsòvia ha estat molt clara: suport a Ucraïna i enfrontament amb Rússia. No es tracta d'una postura tan altruista com pot semblar i sí plena d'una doble intenció. Putin declarava: "Polònia no ha abandonat els seus somnis d'apoderar-se de part d'Ucraïna" (1). Una realitat a la qual s'han referit diversos analistes internacionals (2).
-Després de la seva reelecció presidencial, Macron ha desaparegut de l'escena internacional. Demostrant que el seu lideratge europeu i la seva autonomia de Washington eren frèvoles. En el moment decisiu ha mostrat la seva submissió als interessos americans i les seves converses amb Moscou s'han interromput dràsticament. Les seves crides a Washington perquè posi pau en la crisi bèl·lica, no són escoltats a la Casa Blanca, el principal interessant a prolongar el conflicte.
-Alemanya és el país que està començant a reaccionar davant l'actitud dels EUA. Si bé al principi els Verds –aquells pacifistes dels vuitanta- van ser obertament bel·ligerants contra Rússia i demanaven armar a Ucraïna, demostrant que el seu partit és des de fa anys una corretja de transmissió de Washington a Berlín. La reacció general política i popular ha virat cap a posicions diferents. L'agost passat el vicepresident del Parlament alemany Wolfgang Kubicki cridava a "reobrir el Nord Stream 2 al més aviat possible" apel·lant als interessos nacionals alemanys. A l'octubre, després de la voladura del gasoducte Nord Stream, que afectarà greument l'economia i al benestar dels alemanys, el hashtag #Kriegserklärung (declaració de guerra) s'ha fet popular a Alemanya palesant el que el sabotatge al gasoducte per part nord-americana significa cap al seu país. Aquest mateix mes d'octubre el Parlament alemany va congelar l'enviament d'ajuda militar a Ucraïna.
Després de la voladura del Nord Stream, que fins i tot l'exassessor de seguretat estatunidenca, Douglas McGrecogr atribueix als Estats Units (6), han sorgit a Alemanya i fora d'ella, veus autoritzades que assenyalen que un dels principals objectius –si no el principal- de la guerra d'Ucraïna és acabar amb Alemanya com a potència política i econòmica (7).
La famosa empresària i filantropa alemanya, Gloria von Thrun i Taxis, compara aquest intent de destrucció del seu país amb el sinistrament famós Pla Morgenthau (4). Mentre que l'exassessor d'Estat suís, Yvan Perrin, afirma que Alemanya ha d'entendre plenament quina és l'estratègia de destrucció del seu país per a rectificar tota la seva política europea i internacional (5).
Cal afegir que el partit nacionalista AfD està marcant una línia pròpia molt clara i determinada en defensa dels interessos nacionals alemanys. Després del seu últim congrés, en el qual la línia nacionalista es va imposar a la moderada, AfD està fent moviments interessants en tots els sentits, destacar que tres diputats regionals (Renània-Westfàlia i Saxònia-Anhlat) van viatjar a Ucraïna "a la vista de la cobertura distorsionada i partidàries sobre el conflicte d'Ucraïna volem fer-nos una imatge pròpia de la situació i examinar la situació humanitària".
Visegrád entra en crisi interna.
Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia conformen l'anomenat Grup de Visegrád. El tret principal de la seva política ha estat oposar-se a les imposicions de Brussel·les en matèria d'ideologia de gènere i d'immigració, constituint així un cert vector antimundialista dins de la UE. Brussel·les ha intentat fer xantatge a l'acció política d'aquests països amenaçant-los de tallar l'arribada de fons europeus, però la importància geopolítica i comercial d'aquests estats ha esmorteït l'hostilitat de Brussel·les.
Identitaris europeus reflexionaven sobre la possibilitat que algun país de l'Europa occidental amb govern nacionalista (l'actual Itàlia, per exemple) podia ser l'aliat necessari per a una sinergia contra les directrius mundialistes de Brussel·les dins de la UE.
Hi havia qui anava més enllà i parlava d'Intermarium –Polònia- que inclouria, a més dels països de Visegrád, a Bielorússia Lituània, Letònia, Estònia. Ucraïna, Romania-Moldàvia, Sèrbia, Bòsnia, Albània, Croàcia i Macedònia del Nord, com un espai geopolític de contrapès a l'imperialisme rus i l'Occident "otanista".
La crisi d'Ucraïna ha provocat una greu tensió interna en el grup de Visegrád. Les dues capitals dels països líders del grup: Varsòvia i Budapest han reaccionat de manera oposada. Varsòvia fent un patètic seguidisme atlantista, Budapest, buscant el diàleg amb Rússia i mantenint postures pròximes a Moscou, en la mesura que això és possible sent membre de la UE (6). Recordem que Hongria té reclamacions territorials sobre Ucraïna; per cert, Polònia també.
Possiblement Visegrád deixarà de ser una sinergia política. Polònia, si la guerra se salda amb una derrota russa, serà la potència regional principal –amb el suport obert de Washington- a la qual s'uniran Estònia, Letònia i Lituània, avui amb estratègies geopolítiques molt pròximes a les de Varsòvia.
Hongria, en la seva postura d'acostament amb Rússia i enemistat amb Ucraïna, amb la qual manté conflictes territorials, quedarà més allunyada de Brussel·les, que la sotmetrà a nous xantatges pressupostaris, i allunyada del seu antic aliat polonès.
Queda per veure que postures adopten la República Txeca, Eslovàquia i la possibilitat que Eslovènia entri en el grup tal com ha proposat recentment el president txec, Milos Zeman.
El projecte d'Intermarium, com una àrea cohesionada entre Brussel·les i Moscou, ha quedat blocat definitivament.
El Regne Unit, la potència minvant.
Continuadora de la línia antieuropea i bel·licista de Johnson, Truss va insistir en el suport a Ucraïna- amb el que té de desestabilitzador per a Europa. La breu Premier va arribar a declarar al setembre: "el Regne Unit armarà a Ucraïna fins que derroti a Rússia". Augmentant el to delirant va arribar a afirmar: "Si la situació m'exigís pitjar el botó nuclear, ho faria immediatament. I no m'importa el si morissin milions de persones, per a mi el principal és la democràcia i els nostres ideals". Fantasies del record d'haver estat un gran imperi quan avui només és una ex potencia en declivi i cada vegada més aïllada.
Convindria que algú li recordés a la intrèpida ex Premier britànica que el Regne Unit té 215 caps nuclears, mentre que Rússia supera les 7.000 i molts apuntant a Londres.
"Global Britain" l'aposta del Westminster com a estratègia internacional després del Brexit, no ha tingut cap resultat concret.
Marginada dins del pacte AUKUS, aliança de les potències anglosaxones l'objectiu real de les quals és fer front a l'expansió xinesa en el Pacífic. Les altres tres potències anglosaxones signants del pacte (els EUA, Austràlia i Nova Zelanda) tenen tota o gran part de la seva costa en aquest oceà; el Regne Unit se situa en els antípodes planetaris, el seu paper en l'Aliança és poc més que decoratiu.
Londres ha intentat fer-se fort als països de Visegrád, en la seva constant geopolítica de separar Alemanya d'Europa, però la realitat és que les dues principals capitals del grup de Visegrád han ignorat a Londres: Varsòvia prioritza la seva aliança amb cap a Washington i Budapest mira -tímidament- cap a Moscou.
Un dels arguments que Boris Jonhson va presentar als britànics era la pròxima signatura d'un pacte comercial que convertiria al Regne Unit en aliat comercial preferencial dels Estats Units, permetent el mercat estatunidenc substituir a l'europeu. No sols aquest pacte no ha quallat ni està en perspectiva, sinó que l'arribada de Biden –demòcrata- a la Casa Blanca ha refredat les relacions Washington-Londres, que passen ara pel seu pitjor moment (6). Recordem que Biden és d'origen irlandès i ja ha avisat en repeties ocasions als hostes de Westminster sobre la prudència que han de mantenir respecte a la situació d'Irlanda.
La nefasta gestió econòmica de Liz Truss va acabar prematurament amb el seu govern i el lideratge al Partit Conservador. El seu successor és l'indi Rishi Sunak, continuador de la línia geopolítica dels seus companys del Partit Conservador Johnson i Truss. La victòria Sunak aguditzarà una tendència observada des del Brexit, la geopolítica d'un Regne Unit antieuropeu, multiracial i postbritànic en la qual tindrà un paper important la seva relació amb Delhi, encara que és més que probable que aquesta relació tingui la polaritat invertida en respecte a la qual va tenir en els segles XIX-XX i sigui el capítol inicial de la rebel·lió i conquesta (demogràfica i política) de l'antiga Commonwealth a l'antiga metròpoli britànica en ple procés de liquidació identitària i racial.
No es verifica cap "front unit antioccidental".
La pretensió que es verifiqués un front mundial antioccidental ha quedat desmentida per la realitat i per les mateixes dinàmiques geopolítiques de cada potència, especialment les Xineses, les emergents centreasiàtiques i l'Índia, de jugar el seu propi rol.
Durant aquesta guerra d'Ucraïna, no s'ha escenificat en absoluta aquesta suposada consciència "anti-EUA". Des de la Xina a Uzbekistan, les "potències eurasiàtiques" han abandonat a Putin en la guerra ucraïnesa (9)
Pequín s'ha distanciat de Moscou, i ha buscat el seu propi interès, que passa per un afebliment de Rússia, per a separar-la d'Europa i atreure-la submisament a la seva zona d'influència. Pequín continua pensant en lògica bipolar i no admet un tercer actor -Rússia- que disputi aquesta carrera a dos pel domini mundial, no li interessa. Xi Jinping no ha tingut el menor problema a continuar col·laborant estratègicament amb Europa, mentre aquesta sancionava a Rússia, sancions que les empreses xineses instal·lades a la UE han complert al peu de la lletra. La Xina ha jugat un doble joc, sempre en el seu propi interès i no en el d'un pretès front comú antioccidental. Per a Pequín, el conflicte bèl·lic ucraïnès sempre ha estat subordinat al seu possible conflicte bèl·lic contra els EUA per Taiwan (10).
L'Índia, tradicionalment alidada de Moscou i que ho ha continuat sent en aquesta crisi per la necessitat de compra d'hidrocarburs ha advertit a Putin en boca del seu primer ministre Modi que no era el moment de guerres i que calia respectar les fronteres ucraïneses, últim punt en el qual va coincidir amb Teheran.
El "primer cinturó" en la construcció eurasiàtica s'han desmarcat clarament de Rússia. El Kazakhstan s'ha convertit en el líder regional apartat a la zona de la influència de Moscou (11)
No existeix cap "front antioccidental" rus-turc-xinès-eurasiàtic (12).
Des d'una perspectiva europea, l'aposta geopolítica ha de ser la ràpida solució del conflicte bèl·lic i la recuperació del diàleg i la sinergia entre Europa i Rússia.
NOTES
(1)https://www.elmundo.es/internacional/2022/11/04/636528a5fdddff974f8b45d9.html
(2) https://euro-sinergias.blogspot.com/2022/11/portal-de-politica-polaca-asi-es-como.html.
(3) https://euro-sinergias.blogspot.com/2022/10/douglas-macgregor-cree-que-estados.html
(4) https://euro-sinergias.blogspot.com/2022/10/la-crisis-de-ucrania-no-tiene-que-ver.html
(5) https://euro-sinergias.blogspot.com/2022/10/morgenthau-y-nord-stream-gloria-von.html
(6) https://euro-sinergias.blogspot.com/2022/10/cuando-alemania-empiece-entender-eeuu.html
(7) https://barr-avel.blog/2022/02/23/vers-une-union-baltique-mer-noire-intermarium-comme-modele-viable-pour-le-renouveau-de-leurope/
(8) https://elordenmundial.com/hungria-se-queda-sola-asi-ha-roto-la-invasion-de-ucrania-el-grupo-de-visegrado/
(9) https://www.elmundo.es/internacional/2022/09/21/632b3d37e4d4d83a158b4584.html
(10) https://www.elespanol.com/mundo/europa/20221105/doble-pekin-rusia-rebajar-amenazas-presiona-taiwan/715928855_0.html
(11) https://elpais.com/internacional/2022-10-10/la-guerra-socava-el-liderazgo-de-rusia-entre-sus-vecinos-postsovieticos.html
(12) https://www.ilprimatonazionale.it/esteri/ma-quale-fronte-anti-occidentale-cosa-non-ci-dice-lincontro-tra-putin-e-xi-jinping-243980/
0 commentaires