La mort d'Isabel II marca la fi d'un regnat i de tota una època en la història britànica, una època que ha suposat la decadència del Regne Unit que la va començar com a potència imperial i l'acaba com a país de segona fila i progressivament aïllat en el tauler internacional.
Si a la seva protagonista se l'ha de reconèixer un valor, aquest és sens dubte és el d'haver estat una "professional" de la Corona. Isabel II Windsor (en realitat Saxònia-Coburg Gotha) va cuidar tots els detalls de la seva vida pensant en el seu paper de reina al que sempre quedava subordinat el personal, ho va fer en vida i ho va fer també en la mort. No és casual que triés Escòcia, per a morir, una nota emocional unida a l'impacte visual de veure el taüt de la Reina amb la versió escocesa de l'escut real britànic (dos quadrants del lleó vermell escocès, un dels tres lleons anglesos i un de l'arpa irlandesa) mentre anava de Balmoral a Edimburg. Taüt que una vegada arribat a Londres va ser cobert per l'escut real en la versió que s'usa a Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord (dos quadrants dels tres lleons anglesos i un de lleó vermell coïa, més el quadrant de l'arpa irlandesa).
Entre els detalls, un fet il·lustrativ, que va passar desapercebut - o almenys no comentat - pels periodistes que van cobrir els funerals. Tots els soldats que portaven el taüt de la reina, tant a Escòcia com a Anglaterra, eren blancs, una cosa òbviament no casual. Molts cronistes assenyalen que només els britànics blancs la van plorar, el canvi demogràfic –tan secundat per la casa reial- serà un dels elements que acabin amb la monarquia britànica.
Els funerals van intentar demostrar al món que encara eren la nació potent que va construir l'imperi més gran de la història mundial. Un cant de cigne; res més lluny de la realitat. Va ser precisament sota el regnat d'Isabel II quan el Regne Unit va perdre primer el seu imperi i després va començar a perdre el control sobre el seu territori europeu, en ser progressivament ocupat per masses immigrants de les seves antigues colònies, batalla demogràfica molt difícil de revertir.
Boris Johnson, l'antieuropeu.
Serguei Lavrov, el ministre d'Exteriors Rus, va declarar a propòsit de la dimissió de Johnson: "Sota el mandat de Boris Johnson, el Regne Unit ha desplegat una política agressiva enfront de Rússia després que Johnson retirés al Regne Unit d'Europa i es trobés marginat de la política europea. Últimament, estava molt actiu intentat crear una nova aliança: el Regne Unit, Polònia, països bàltics, Ucraïna, per a aconseguir un suport britànic en el continent. Benvinguda sigui la seva dimissió!".
Mentre que el geopolític francès Alexandre de la Vall afirmava en el seu compte de twitter: "La dimissió de Boris Johnson és una bona notícia per a la pau a Europa. Ell ha estat l'impulsor més gran de la guerra per a tapar els seus escàndols interns, impulsant una dinàmica bel·licista amb el risc de provocar una gran guerra entre Rússia i l'OTAN".
Johnson representava el Brexit "dur" –podríem dir absurd- de la ruptura total amb Europa, i de la immigració dels afroasiàtics de la Commonwealth i la substitució demogràfica dels britànics blancs (1) (2).
Va aparèixer Liz Truss.
Liz Truss va començar la seva carrera política en els Liberals abans de passar-se als Tory, va ser crítica de la monarquia, contrària a Thatcher i defensora del "Remain" abans de ser aferrisada partidària del Brexit dur. Amb una retòrica ultraliberal i euròfoba, Truss va guanyar la interna del partit conservador en la qual s'havia de triar al substitut de Boris Johnson.
La que fora ministra d'Exteriors es va imposar al seu rival, l'exministre d'Economia Rishi Sunak. Tots dos representants de l'ala més conservadora i ultraliberal del partit. Rishi Sunak, va ser el candidat més votat en la primera volta, però va perdre en la segona contra Truss. Un individu com Sunak, d'origen indi, demostra que aviat el Partit Conservador serà liderat per persones de procedència estrangera. No és d'estranyar, el partit Tory ha estat el principal impulsor de la substitució demogràfica dels britànics autòctons. Recordem que durant els últims 43 anys, quan aquest procés s'ha verificat, 33 han estat de govern conservador i 10 de govern laborista. Una dada que ha de fer reflexionar als que pensen que els partits conservadors són un fre a la immigració.
Dos dies abans de la seva mort Isabel II va nomenar Premier a Truss, així va evitar que el procés de traspàs de poders s'allargués i a més comptés amb la seva "última benedicció". En el Govern de Truss no hi haurà cap blanc en els llocs claus (3), així –insistint en el que dèiem més amunt- el Partit Conservador serà el primer parit europeu a excloure als autòctons de la direcció d'un país europeu. No hi ha lloc per a homes blancs en el conservadorisme, el protagonisme passa a les, encara, minories instal·lades a Gran Bretanya.
El fracàs del Global Britain. El Regne Unit aïllat en l'anglosfera.
En política exterior, Truss empitjorarà la ja tibant relació amb la UE, Brussel·les ja ho ha anunciat (4) (5). La nova Premier amenaça amb no acceptar les condicions de sortida i ha declarat que no complirà el "Protocol d'Irlanda" que modificarà de manera unilateral.
Continuadora de la línia antieuropea i bel·licista de Johnson, Truss ha insistit en el suport a Ucraïna -amb el que té de desestabilitzador per a Europa-. El passat mes de setembre va declarar: "el Regne Unit armarà a Ucraïna fins que derroti a Rússia". En el seu deliri també va afirmar que: "Si la situació m'exigís pitjar el botó nuclear, ho faria immediatament. I no m'importa el si morissin milions de persones, per a mi el principal és la democràcia i els nostres ideals". Fantasiejant amb els records de ser un gran imperi quan és només una ex potencia en imparable declivi.
Convindria que algú li recordés a la intrèpida Premier britànica que el Regne Unit té 215 caps nuclears, mentre que Rússia supera les 7.000, molts d'aquests apuntant a Londres.
"Global Britain" l'aposta del Westminster com a estratègia internacional després del Brexit, no ha tingut cap resultat concret.
Marginada dins del pacte AUKUS, aliança de les potències angle-saxones l'objectiu real de les quals és fer front a l'expansió xinesa en el Pacífic. Les altres tres potències anglosaxones signants del pacte (els EUA Austràlia i Nova Zelanda) tenen tota o gran part de la seva costa en aquest oceà; el Regne Unit se situa en els antípodes planetàries, el seu paper en l'Aliança és poc més que decoratiu.
Londres ha intentat fer-se fort als països del grup Visegrd, en la seva constant geopolítica de separar Alemanya d'Europa, però la realitat és que les dues principals capitals del grup han ignorat a Londres: Varsòvia prioritza la seva aliança amb cap a Washington i Budapest mira –tímidament- cap a Moscou.
Un dels arguments que Boris Jonhson va presentar als britànics era la pròxima signatura d'un pacte comercial que convertiria al Regne Unit en aliat comercial preferencial dels Estats Units, permetent el mercat estatunidenc substituir a l'europeu. No sols aquest pacte no s'acosta ni està en perspectiva, sinó que l'arribada de Biden –demòcrata- a la Casa Blanca ha refredat les relacions Washington-Londres, que passen ara pel seu pitjor moment (6). Recordem que Biden és d'origen irlandès i ja ha advertit en repetides ocasions als inquilins de Westminster sobre la prudència que han de mantenir respecte a la situació d'Irlanda.
Cap al col·lapse econòmic-financer.
La situació econòmica del Regne Unit és desastrosa (7). La lliura en els seus mínims i la inflació en els seus màxims. L'horitzó en el curt-mitjà termini és caòtic. La divisa britànica ja està gairebé en paritat amb el dòlar, el banc d'Anglaterra ha hagut de sortir en el seu auxili (i la inflació és incontenible.
Les nefastes decisions de Westminster sobre els tipus d'interès i les errònies polítiques de reactivació post-Covid amenacen de portar al Regne Unit a una situació econòmica i socialment insostenible. El passat 1 d'octubre milers de britànics van sortir als carrers cremant simbòlicament les factures de la llum pel seu elevat preu, una lleu bestreta del que està per succeir aquest hivern.
No contenta amb tots aquests problemes, Truss amenaça amb no complir amb les condicions de sortida de la UE, la qual cosa provocaria mesures comercials de resposta per part de Brussel·les per a les importacions i exportacions britàniques que podria portar al Regne Unit a tenir un problema molt seriós de proveïment.
Aquest panorama econòmic reforça –encara més- la voluntat d'Escòcia, Irlanda del Nord d'abandonar un Regne Unit minvant.
Com a primera mesura econòmica, Truss va anunciar una gran rebaixa fiscal que ha hagut de modificar immediatament perquè feia perillar la continuïtat del seu frèvol govern (9). Una segona mesura és afluixar les lleis d'immigració al Regne Unit. Lleis que com ja vam dir marginen als europeus i afavoreixen a les masses afro-caribenyes i asiàtiques dels països membres de la Commonwealth (10). Res sembla poder impedir que l'economia britànica vagi al caos en els pròxims mesos (11).
En el seu discurs inaugural com a primera ministra, Liz Truss va dir: "Junts podem capejar la tempesta". La resposta dels britànics va en un altre sentit, el Partit Conservador està en el seu mínim històric de suport popular i s'anuncia una desfeta electoral a favor del laborisme. El rotatiu londinenc Daily Mirror publicava en la seva portada del dia 3 d'octubre "Truss is finished". Ara la pregunta és: Aconseguirà algú ser encara pitjor que Truss? El ritme de decadència del Regne Unit ens fa pensar que és molt possible que sí.
0 commentaires