SOBRE EL REFERÈNDUM ESCOCÉS

El passat 18 de setembre es va celebrar el referèndum. Escòcia havia de dir si es convertia en un Estat independent o seguia formant part del Regne Unit. El resultat del mateix va ser un 45% per la primera opció i un 55% per a la segona, de manera que la bandera britànica seguirà amb el blau i la creu de Sant Andreu.

El resultat ha estat el previsible en les dues ciutats principals, Glasgow a favor de la independència i Edimburg a favor de la permanència al Regne Unit. Per franges d'edat el vot dels majors de 65 anys ha estat decisiu, inclinant la balança cap a la permanència, enfront dels més joves que han donat suport clarament la independència Qui ha votat?

Hi ha un altre factor que cal destacar necessàriament, encara que sigui incòmode al "políticament correcte". Escòcia té 5,3 milions d'habitants dels quals 800.000, és a dir el 17%, són no-escocesos i tots ells tenien dret a vot en el referèndum.

Mig milió d'anglesos que, com britànics, han tingut dret a vot, no cal dir en quina direcció majoritàriament. També votaven els milers de polonesos instal·lats a Escòcia, tampoc cal ser molt eixerit per saber a què han votat, davant la incertesa que Escòcia pogués abandonar la UE, i per tant passar a ser estrangers sense dret a residència.

Menció a part mereixen els 150.000 pakistanesos que han tingut dret a vot, els mitjans 
anglesos els han convençut que la independència d'Escòcia era una amenaça directa per a ells, cosa que han cregut fermament, ja que el 70% hi ha votat en contra.

Les xifres són clares: els escocesos de "souche" (com es diu en francès) han votat sí a la independència del seu país, però els no-escocesos han impedit que Escòcia es converteixi en un nou estat europeu.

El fracàs del "nacionalisme" multicultural

Una de les conclusions d'aquest referèndum és la contradicció insalvable entre multiculturalisme i nacionalisme. D'una banda és obvi que els "nous escocesos" han 
preferit ser "britànics de papers", important-les entre res i absolutament res el futur d'Escòcia com a nació. Per altre lloc és més que presumible que molts escocesos no han votat el Sí perquè aquest era defensat per un SNP que defensa una Escòcia multicultural i un "independentisme no nacionalista", fet curiós per a un partit que porta la paraula nacionalista en les seves sigles. A més, afegim que en conseqüència, l'aplicació del "dret de sòl" a l'hora de votar, ha provocat que els escocesos residents a l'estranger no hagin pogut fer-ho. Són les insalvables contraccions internes d'un nacionalisme-no-nacionalista com el que defensa el SNP.

La pressió de la City i de la finança.

"La derrota del sí, és l'evident resultat de la gran pressió exercida per tots els poders econòmics-financers i polítics, que veuen amb extrem desgrat la independència i l'autodeterminació dels pobles". Van ser les paraules de l'eurodiputat de la identitària Lega Nord, Mario Borghezio, que havia donat suport al sí a Escòcia amb una crida en gaèlic des del seu escó d'Estrasburg, afegint, "nosaltres, per contra, com etno-federalistes, lluitem per aquestes idees i aplaudim als orgullosos Cavallers d'Escòcia, que han demostrat la valentia de la millor part del seu poble en aquesta bella batalla".

Recordem -per insistir en la idea Borghezio- que després de la publicació de la primera enquesta que donava la victòria al sí, i pocs dies abans de la celebració del referèndum els bancs escocesos van dir que en cas d'independència traslladarien les seves seus a Londres, anunci que va repetir insistentment Cameron (un home de la City) en els seus actes pel "no".

Bonica actitud del poble anglès

El referèndum escocès ha donat diverses mostres de "fair play" per a les dues parts.

A més de reconèixer el dret a decidir per part del Govern britànic, cal assenyalar que la reacció anglesa a la possible independència escocesa, ha estat molt lluny de l'insult l'amenaça o la negació d'Escòcia com a nació.
El poble anglès ha deixat clar en tot moment que respectaria la decisió escocesa, fos la que fos, però també els ha llançat un missatge d'estima i d'amistat, un "preferim que seguiu amb nosaltres", que és digne d'esmentar i destacar. Més avui en dia que aquest tipus d'actituds són cada vegada menys freqüents.

I ara què?

Cameron i el seu executiu van reaccionar al referèndum escocès prometent més autonomia i parlant d'un Estat (Regne Unit) de quatre nacions (Escòcia, Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord) assenyalant que una major autonomia de totes elles seria l'única forma de mantenir la unitat britànica. Ja és alguna cosa, si bé insuficient i conflictiu. Cameron ja ha matisat algunes de les seves promeses, però sobretot han començat els problemes amb el nacionalisme anglès -important dins del partit tory de Cameron- que no està disposat a tenir una menor autonomia que Escòcia, i es nega en rotund a què els diputats escocesos a Westminster puguin votar sobre assumptes anglesos. Gal·les, també viu un creixement nacionalista i la situació a Irlanda del Nord és per tots coneguda.

No obstant això en els anys vinents hi ha dues circumstàncies que poden canviar “l'status quo” d'Escòcia radicalment. La primera, és el referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE que ha convocat David Cameron per al 2015. Què passaria si Anglaterra votés per anar-se'n i Escòcia per quedar-se? La segona són les eleccions escoceses de 2016. Alex Salmond, primer ministre fins a la data el referèndum i líder del SNP, després de constés que la votació ha estat usada pel govern i els mass-media britànics contra la independència d'Escòcia, s'ha adonat – val més tard que mai- que una Declaració Unilateral d’Independència, és perfectament legítima quan hi ha majoria parlamentària, i ha declarat que l'SNP està disposat a fer-la si el 2016 torna a tenir la majoria al Parlament d'Edimburg, com sembla que serà.

Tanquem aquest article afirmant que avui Escòcia necessita un partit radicalment social -Escòcia és molt sensible a aquestes qüestions- identitari que defensi la identitat escocesa amb orgull i digui clarament que els immigrants de nom Mohamed -el nom més usat entre els nascuts a Glasgow el 2013 - no són escocesos ni ho seran mai. Que Escòcia és una terra europea de profundes arrels amb una identitat clarament definida i que la batalla per ella mereix qualsevol esforç.

Enric Ravello Barber.