L'ALTERNATIVA IDENTITÀRIA EN LES ANTÍPODES DE LA DRETA LIBERAL.

Els resultats electorals ocorreguts en els últims mesos a Europa, assenyalen un nou temps polític, temps als que els anàlisis periodístiques basats en esquemes esclerotitzats són incapaços de donar l'explicació adequada. Com a exemple, hem d'assenyalar el desconcert en la premsa espanyola davant el percentatge obtingut per Marine Le Pen, però sobretot el seu constant error en predir l'actitud que aquesta adoptaria en la segona volta. La premsa d'esquerres, i més encara la de dretes es van apressar a llançar les seues càbales en les quals els vots de Marine anirien de “forma natural” a engrossar els de la dreta encapçalada per Nicolas Sarkozy. Els fets han demostrat el lluny que estaven les seues anàlisis de la realitat, i el lluny que estan els nostres analistes polítics oficials d'analitzar amb rigor aquest nou temps polític que les urnes estan anunciant en tota Europa. 

Per comprendre el nou tauler polític, és necessari trencar amb els esquemes periclitats, i aquesta ruptura comença per entendre tres característiques fonamentals que defineixen als moviments identitaris europeus.

1-La diferència entre la dreta i l'alternativa identitària no és de grau, és ontològica.

La divisió binària dreta/esquerra fa molt que no serveix per encasellar les categories polítiques avui en acte, la dicotomia dreta/esquerra ha deixat de tenir significat real. Actualment els paradigmes i les línies divisòries són unes altres i aquella vella categorització ja no respon als criteris i formes actuals.

Ja en els anys 80, el filòsof francès, Alain de Benoist, va començar a assenyalar el caduc d'aquesta divisió proposant un esquema alternatiu: centro/perifèria. De Benoist entenia per “centre” als partidaris del sistema polític vigent, mentre que en la “perifèria” s'incloïen els crítics amb el mateix. Sens dubte era un esquema més realista, però la categoria “perifèria” era massa àmplia i massa heterogènia per poder considerar-la de forma unitària. Si bé es pot afirmar que el “centre” al que es referia l'autor gal ha tendit a la homogeneització en aquests últims anys (socialdemòcrates i liberal-conservadors avui són pràcticament intercanviables), per contra el que ell anunciava com a “perifèria” no s'ha conformat com a tal.

Si bé la dialèctica proposta per de Benoist assenyala una innovació important respecte a fórmules anteriors, a més del problema que hem assenyalat més amunt, cal afegir que el món ha canviat de forma radical en les tres últimes dècades, i que durant aquest lapse de temps, assistim a un fenòmen crucial que fa només 30 anys donava els seus primers símptomes, però que caracteritza la fase actual de la història europea i mundial; ens referim a la globalització basada en la ideologia mundialista.

Per tant si unim la tendència rupturista de l'anàlisi de Benoist i ho apliquem al moment actual, assenyalem que la gran divisió ontològica entre dues concepcions polítiques, és a dir la línia que ens separa dels “altres” entès en termes ideològic-polítics és la fractura: mundialistes/identitaris.

Seguint aquest esquema, per a nosaltres, com comentàvem en una entrevista amb la professora de ciències política de la Universitat de Siena, Rossella Borri, la classificació de les realitats polítiques actuals respon a una divisió essencial ontològica essencial, mundialistes/identitaris, reconeixent un matís intern (de grau però no d'essència) en la primer categoria que separaria a : oficialistes i altermundialistas.

Mundialistes:

-Oficialistes: seria el "el centre" del que parlava Alain de Benoist. Proposen un model polític-econòmic únic basat al mercat i en la ideologia liberal, que ha d'imposar-se urbi et orbe. Inclou a liberals conservadors i socialdemòcrates. A molt grans trets diríem que accepten la submissió de la política a la finança, i advoquen pel lliure mercat mundial segons els resultats de les rondes del GATT, rebutjat les polítiques aranzelàries i defensen un concepte multicultural de la “nacionalitat”. Hollande, Sarkozy, el PASOK, Nova Democràcia, PP, PSOE, CiU estan encasellats aquí.

-Altermundialistes: els que també defensen aquest uniformització global i multicultural, però des d'altres paràmetres ideològics, serien l'esquerra post-marxista. IU, els varis partits comunistes o la famosa coalició d'extrema grega SYRIZA serien els exemples més visibles. La seua diferència amb els mundialistes convencionals és de matís no d'essència. Com a exemple plausible del que diem recordem que la coalició SYRIZA ha participat en converses per formar govern amb els socialdemòcrates del PASOK i els dretans de Nova Democràcia (ND), mentre que Alba Daurada era exclòs de qualsevol tipus de negociació, el mateix sentit té el “cordó sanitari” amb el qual s'aïlla al Vlaams Belang (VB) en Flandes. Exemples així els trobem en tota Europa.

Identitaris:

-Identitaris: els que ens oposem a aquesta uniformització i pensem en el respecte a les identitats pròpies dels pobles per sobre dels interessos del mercat globalitzat i en les antípodes de l'anomenada "ciutadania universal" o "personalitat global". Advoquem per la creació d'espais econòmics autocentrats i protegits amb polítiques aranzelàries, definim la nacionalitat en termes d'arrelament i advoquem per la recuperació de la política en detriment de la dictadura de la finança internacional.

Assumint aquesta realitat, és absurd usar el terme “extrema dreta”, que fa suposar una contigüitat entre la dreta i l'extrema dreta i per tant perverteix la realitat la ruptura que existeix entre la dreta mundialista i l'alternativa identitària.

Ens agrada recordar el comentari de Marine Le Pen quan li van preguntar amb insistència si donaria el vot per a Sarkozy la seua reposta als periodistes va ser: “per ventura Sarkozydemanaria el vot pel FN en una segona volta contra el PSF?”. Evidentment la resposta és no, i això indica clarament el que estem dient, que la dreta i la socialdemocracia estan molt més properes entre sí que qualsevol de les dues amb els partits nacionalistes.
2) --Els moviments identitaris recolzen un acostament euro-rus al marge d'Estats Units.

Un dels molts punts que separen a l'alternativa identitària de la dreta mundialista és la visió de la posició d'Europa al món, de la seua relació amb els Estats Units i per tant del seu paper en les relacions internacionals.

La dreta mundialista, i només fa falta recordar fatídiques fotos de José María Aznar o declaracions actuals de qualsevol dels seus representants espanyols o europeus, advoca per una submissió d'Europa a la política exterior de Washington. És l'anomenat occidentalisme o atlantisme, segons el qual, Europa i Estats Units formen part del mateix conjunt demo-liberal, que avui ha de ser defensat per la part més poderosa del binomi (els EE.UU) mentre que l'altra (Europa) ha de donar-li suport incondicional en totes les seues actuacions. D'aquesta submissió deriven actes tan increïbles com el suport d'Espanya al bombardeig contra civils a Belgrad, o la nostra vinculació en Guerres que només responen als interessos petrolers de Washington com les de l'Iraq o Afganistan.

Per contra els identitaris proclamem que els interessos d'Europa no coincideixen amb els de els Estats Units i que moltes vegades són antitétics. Advoquem per una Europa que s'aprope a Moscou a la recerca d'una gran aliança continental i es busquen formes d'acostament entre l'Europa d'influència russa i l'occidental, objectiu en el qual destaca la labor del FPÖ austríac amb les seues relacions a Sèrbia i a Rússia. Assenyalar que els identitaris europeus fan causa comuna contra l'intent –dirigit per Estats Units- d'incloure a Turquia en la Unió Europea, que és recolzat per la socialdemocracia i la dreta liberal del PSOE i del PP.

Aquesta postura d'independència europea, té el seu reflex en el plànol internacional amb declaracions en contra de les sancions a Iran per part de Andreas Mölzer i Franz Obermayr (FPÖ) contra una possible intervenció a Síria per part de Bruno Gollnisch, o a favor del reconeixement de l'Estat palestí i per l'abandó de l'OTAN per part de Marine Le Pen. Tot això en les antípodes de la dreta atlantista.

3)--El proletariat europeu vota identitari.

 
"Estem presenciant ara una selecció de personal... Qui d'entre Sarkozy o François Hollandeaplicarà més servilment la política d'austeritat, qui dels dos se sotmetrà millor a les instruccions de la troica: FMI, BCE, Comissió Europea. El sis de maig no es tria a un president de la República, sinó a un simple empleat del Banc Central Europeu". Amb aquesta frase es resumeix la postura crítica de Marine Le Pen contra tota política liberalitzadora, ja siga dictada per la dreta o per l'esquerra, ambdues submisses a la globalització dissenyada per la gran finança internacional.

El vot identitari és el vot dels damnificats per la globalització, i els seus dos vectors més visibles: la desindustrialització que provoca l'augment de l'atur entre els treballadors europeus, i la immigració amb consegüent degradació de les condicions socials, econòmiques per als obrers autòctons,

La resposta identitària és la resposta de les classes mitjanes i sobretot treballadores europees enfront de l'agressió generalitzada planificada per les institucions mundialistes i executada per la classe política liberal-socialdemòcrata.

L'esquema es repeteix a escala continental. El BNP avança electoralment en territori laborista, la Lega ha acaparat el vot de l'antic PCI en el desindustrialitzat nord d'Itàlia, el mateix fenomen s'observa a Àustria o en Flandes. La insalvable distància entre la dreta i els alternatives identitàries també afecta a la composició social del respectiu electorat. Un votant identitari que mai  podrà admetre que se li demane el vot per recolzar polítiques ultraliberales com les que ha realitzat Sarkozy durant el seu mandat, i com les que ara apliquen Monti a Itàlia o Mariano Rajoya Espanya.

En conclusió per qui vulgui entendre el que ocorre avui a Europa, recomanem l'objectivitat i el realisme a l'hora d'analitzar el que són i el que significa l'oposició identitària i social al mundialisme. Oposició  qual importància serà creixent en els propers anys.

Enric Ravello

LA ALTERNATIVA IDENTITARIA EN LAS ANTÍPODAS DE LA DERECHA LIBERAL

Los resultados electorales ocurridos en los últimos meses en Europa, señalan un nuevo tiempo político,  para los que el que  los análisis periodísticos basados en esquemas esclerotizados son incapaces de dar la explicación adecuada. Como ejemplo, hemos de señalar el desconcierto en la prensa española ante el porcentaje obtenido por Marine Le Pen, pero  sobre todo su constante error al predecir la actitud que ésta adoptaría en la segunda vuelta. La prensa de izquierda, y más aún la de derechas se apresuraron a lanzar sus cábalas en las que los votos de Marine irían de “forma natural” a engrosar los de la derecha encabezada por Nicolas Sarkozy. Los hechos han demostrado lo lejos que estaban sus análisis de la realidad, y lo lejos que están nuestros analistas políticos oficiales de analizar con rigor ese nuevo tiempo político que las urnas están anunciando en toda Europa. 

Para comprender el nuevo tablero político, es necesario romper con los esquemas periclitados,  y esa ruptura comienza por entender tres características fundamentales que definen a los movimientos identitarios europeos.

1-La diferencia entre la derecha y la alternativa identitaria no es de grado, es ontológica.

La división binaria derecha/izquierda hace mucho que no sirve para encasillar las categorías políticas hoy en acto, la dicotomía derecha/izquierda ha dejado de tener significado real. Actualmente los paradigmas y las líneas divisorias son otras y aquella vieja categorización ya no responde a los criterios y formas actuales.

Ya en los años 80, el filósofo francés,  Alain de Benoist, empezó a señalar  lo caduco de esta división proponiendo un esquema alternativo: centro/periferia. De Benoist  entendía por “centro” a los partidarios del sistema político vigente, mientras que en la “periferia” se incluían los críticos con el mismo. Sin duda era un esquema más realista, pero la categoría “periferia” era demasiado amplia y demasiado heterogénea para poder considerarla de forma unitaria. Si bien se puede afirmar que el “centro” al que se refería el autor galo ha tendido a la homogenización en estos últimos años (socialdemócratas y liberal-conservadores hoy son prácticamente intercambiables), por el contrario lo que él anunciaba como “periferia” no se ha conformado como tal.

Si bien la dialéctica propuesta por de Benoist señala una innovación importante respecto a fórmulas anteriores, además del problema que hemos señalado más arriba, hay que añadir que el mundo ha cambiado de forma radical en las tres últimas décadas, y que durante este lapso de tiempo, asistimos a un fenómeno crucial que hace 30 años sólo daba sus primeros síntomas, pero que caracteriza la fase actual de la historia europea y mundial; nos referimos a la globalización basada en la ideología mundialista.

Por lo tanto si unimos la tendencia rupturista del análisis de Benoist y lo aplicamos al momento actual, señalamos que la gran división ontológica entre dos concepciones políticas, es decir la línea que nos separa de los “otros” entendido en términos ideológico-políticos es la fractura: mundialistas/identitarios. Siguiendo este esquema, para nosotros, como comentábamos en una entrevista con la profesora de ciencias política de la Universidad de Siena, Rossella Borri,  la clasificación de las realidades políticas actuales responde a una división esencial ontológica esencial, mundialistas/identitarios, reconociendo un matiz interno (de grado pero no de esencia) en la primer categoría que separaría a : oficialistas y altermundialistas.

Mundialistas: 

-Oficialistas: sería el "el centro" del que hablaba Alain de Benoist.  Proponen un modelo político-económico único basado en el mercado y en la ideología liberal, que debe imponerse urbi et orbe. Incluye a liberales conservadores y socialdemócratas. A muy grandes rasgos diríamos que aceptan la sumisión de la política a la finanza, y abogan por el libre mercado mundial según los resultados de las rondas del GATT, rechazado las políticas arancelarias y defienden un concepto multicultural de la “nacionalidad”. Hollande, Sarkozy, el PASOK, Nueva Democracia, PP, PSOE, CiU están encasillados aquí.

-Altermundialistas: los que también defienden ese uniformización global y  multicultural, pero desde otros parámetros ideológicos, serían la izquierda post-marxista.  IU, los varios partidos comunistas o la famosa coalición de extrema griega  SYRIZA serían los ejemplos más visibles. Su diferencia  con los mundialistas convencionales es de matiz no de esencia. Como ejemplo plausible de lo que decimos recordamos que la coalición SYRIZA ha participado en conversaciones para formar  gobierno con los socialdemócratas del PASOK y los derechistas de Nueva Democracia (ND), mientras que Amanecer Dorado era excluido de cualquier tipo de negociación, el mismo sentido tiene el “cordón sanitario” con el que se aísla al Vlaams Bealng (VB) en Flandes. Ejemplos así los encontramos en toda Europa.

Identitarios:

-Identitarios: los que nos oponemos a esta uniformización y pensamos en el respeto a las identidades propias de los pueblos por encima de los intereses del mercado globalizado y en las antípodas de la llamada "ciudadanía universal" o "personalidad global". Abogamos por la creación de espacios económicos autocentrados y protegidos con políticas arancelarias, definimos la nacionalidad en términos de arraigo y abogamos por la recuperación de la política en detrimento de la dictadura de la finanza internacional.

Asumiendo esta realidad, es absurdo usar el término “extrema derecha”,  que hace suponer una contigüidad entre la derecha y la extrema derecha y por tanto pervierte la realidad la ruptura que existe entre la derecha mundialista y la alternativa identitaria. 

Nos gusta recordar el comentario de Marine Le Pen cuando le preguntaron con insistencia si daría el voto para Sarkozy su repuesta a los periodistas fue: “¿acaso Sarkozy pediría el voto para el FN en una segunda vuelta contra el PSF?”.  Evidentemente la respuesta es no, y ese no indica claramente lo que estamos diciendo, que la derecha y la socialdemocracia están mucho más cercanas entre sí que cualquier de las dos con los partidos nacionalistas.

2) --Los movimientos identitarios apoyan un acercamiento euro-ruso al margen de Estados Unidos.

Uno de los muchos puntos que separan a la alternativa identitaria de la derecha mundialista es la visión de la posición de Europa en el mundo, de su relación con los Estados Unidos y por ende de su papel en las relaciones internacionales.

La derecha mundialistas, y sólo hace falta recordar fatídicas fotos de José María Aznar o declaraciones actuales de cualquiera de sus representantes españoles o europeos, aboga por una sumisión de Europa a la política exterior de Washington. Es el llamado occidentalismo o atlantismo, según el cual, Europa y Estados Unidos forman parta del mismo conjunto demo-liberal, que hoy debe ser defendido por la parte más poderosa del binomio (los EE.UU) mientras que la otra (Europa) debe darle apoyo incondicional en todas sus actuaciones. De esta sumisión derivan actos tan increíbles como el apoyo de España al bombardeo contra civiles en Belgrado, o nuestra vinculación en Guerras que sólo responden a los intereses petroleros de Washington como las de Irak o Afganistán.

Por el contrario los identitarios proclamamos que los intereses de Europa no coinciden con los de los Estados Unidos y que muchas veces son antitéticos.  Abogamos por una Europa que se acerque a Moscú en busca de una gran alianza continental y se buscan formas de acercamiento entre la Europa de influencia rusa y la occidental,  objetivo en el que destaca la labor del FPÖ austriaco con sus relaciones en Serbia y en Rusia. Señalar que los identitarios europeos hacen causa común contra el intento –dirigido por Estados Unidos- de incluir a Turquía en la Unión Europea, que es apoyado por la socialdemocracia y la derecha liberal del PSOE y del PP.

Esta postura de independencia europea, tiene su reflejo en el plano internacional con declaraciones en contra de las sanciones a Irán por parte de Andreas Mölzer y Franz Obermayr(FPÖ) contra una posible intervención en Siria por parte de Bruno Gollnisch, o a favor del reconocimiento del Estado palestino y por el abandono de la OTAN por parte de Marine Le Pen. Todo ello en las antípodas de la derecha atlantista.

3)--El proletariado europeo vota identitario.

"Estamos presenciando ahora una selección de personal... Quién de entre Sarkozy o François Hollande aplicará más servilmente la política de austeridad, quién de los dos se someterá mejor a las instrucciones de la troika: FMI, BCE, Comisión Europea. El seis de mayo no se elige a un presidente de la República, sino a un simple empleado del Banco Central Europeo". Con esta frase se resume la postura crítica de Marine Le Pen contra toda política liberalizadora, ya sea dictada por la derecha o por la izquierda, ambas sumisas a la globalización diseñada por la gran finanza internacional.

El voto identitario es el voto de los damnificados por la globalización, y sus dos vectores más visibles: la desindustrialización que provoca el aumento del paro entre los trabajadores europeos, y la inmigración con consiguiente degradación de las condiciones sociales, económicas para los obreros autóctonos,

La respuesta identitaria es la respuesta de las clases medias y sobre todo trabajadoras europeas frente a la agresión generalizada planificada por las instituciones mundialistas y ejecutada por la clase política liberal-socialdemócrata.

El esquema se repite a escala continental. El BNP avanza electoralmente en territorio laborista, la Lega ha acaparado el voto del antiguo PCI en el desindustrializado norte de Italia, el mismo fenómeno se observa en Austria o en Flandes.  La insalvable distancia entre la derecha y los alternativa identitaria también afecta a la composición social del respectivo electorado. Un votante identitario que nunca podrá admitir que se le pida el voto para apoyar políticas ultraliberales como la que ha realizado Sarkozy durante su mandato, y como las que ahora aplican Monti en Italia o Mariano Rajoy en España.

En conclusión para quien quiera entender lo que ocurre hoy en Europa, recomendamos la objetividad y el realismo a la hora de analizar lo que son y lo que significa la oposición identitaria y social al mundialismo.  Oposición cuya importancia será creciente en los próximos años.

Enric Ravello