2015 va ser any de mundial de rugbi, tots els entesos en
aquest esport coincideixen a afirmar que l'equip campió, Nova Zelanda ho ha
estat per mèrits propis i per superioritat en el seu joc; només ha tingut
problemes en el partit de semi-finals contra el bicampió mundial, Sud-àfrica
-la eterna pugna pel lideratge mundial en aquest esport, amb permís
d'Austràlia-.
L'enfrontament entre aquestes dues potències rugbístiques
es va saldar amb un ajustadíssim 20-18 a favor dels "all blacks" (1),
i va escenificar de nou el duel entre dos estils diferents de jugar a aquest
espectacular esport: la força contra la tècnica. En les fases de conquesta de
la pilota la superioritat sud-africana era clara, els "srpingboks" van
presentar com sempre una davantera poderosíssima físicament, en què coincidien
la veterania dels Schalk Bruger (1.93 m, 114Kg) els germans Bismarck i Jannie
du Plessis (1.89-114 i 1.88-121 respectivament) amb la sàvia nova d'Eben
Etzebeth (2.04-135) i Loor de Jager (2.06-125) -en la segona línia més poderosa
del món- costat de Duane "Thor" Vermeulen (1.93 -116) de
"tercera centre" o "número 8"; una davantera a les ordres
del capità i mig-melé Fourrie du Preez (1.82-91), que es combinava amb uns tres
quarts entre els quals es trobava el jugador de color Bryan Habana (1.79-94),
que en aquest mundial va rendir per sota del que ell pot. No obstant això
aquest equip no va poder imposar-se a una Nova Zelanda simplement insuperable
en el joc a la mà i amb una impressionant polivalència de funcions en tots els
seus jugadors, guiada pel seu extraordinari capità Richie McCaw (1.86-106) al
costat del medi-obertura Dan Carter (1.79-91) i els maoris Ma'a Nonu (1.82-106)
i Julian Savea (1.93-108).
Un partit que ens va deixar imatges inesborrables que pot ser que ja mai les tornem a veure en un camp de rugbi. La federació sud-africana de rugbi pretén imposar "quotes racials" per al mundial del 2019, obligant a que l'equip compta amb un 50% de jugadors de color (2) ... "independentment de la seva qualitat". I és que com van publicar diversos mitjans de comunicació mundials, la imatge que va donar el rugbi sud-africà va ser "massa blanca", assenyalant en tot acusador que aquest esport "encara estava dominat pels bóers".
El 1859, l'anglès William Webb Ellis va codificar el
rugbi i el va convertir en un "esport" segons l'accepció actual del
terme. En realitat Ellis recollia l'herència d'esports ancestrals celtes, com
el caid d'Irlanda o el cnapande Gal·les, als quals durant el domini romà de
Britània, s'havien incorporat alguns elements tàctics, com la melé, que és la
recreació de la tortuga de les legions romanes.
El rugbi es va popularitzar a les illes britàniques i des d'aquí els colons britànics i irlandesos ho van portar també a les zones de l'hemisferi austral on es van instal·lar: Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. Va ser durant la guerra anglo-bóer, en què els anglesos van ensenyar aquest esport als seus enemics bóers durant les treves, quan el rugbi va penetrar en la comunitat afrikaner, i ho va fer de tal manera que es va convertir en l'esport bóer per excel·lència, es van formar ràpidament clubs afrikaners de rugbi, el nivell va superar al dels anglesos en molt pocs anys.
El rugbi es va popularitzar a les illes britàniques i des d'aquí els colons britànics i irlandesos ho van portar també a les zones de l'hemisferi austral on es van instal·lar: Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. Va ser durant la guerra anglo-bóer, en què els anglesos van ensenyar aquest esport als seus enemics bóers durant les treves, quan el rugbi va penetrar en la comunitat afrikaner, i ho va fer de tal manera que es va convertir en l'esport bóer per excel·lència, es van formar ràpidament clubs afrikaners de rugbi, el nivell va superar al dels anglesos en molt pocs anys.
Sud-àfrica, així com Àustria i sobretot Nova Zelanda, van superar també el nivell del rugbi britànic ja a mitjans del segle XX, i l'hegemonia mundial va començar a disputar-se entre neozelandesos i sud-africans. Fins el primer Mundial de rugbi a 1987, no hi havia competicions oficials, així que eren els enfrontaments directes entre els equips els que donaven l'aurèola -no el títol- de millor equip del món.
El 1987 se celebra la primera copa del Món de rugbi, a la
qual precisament se li crida Copa Webb Ellis. Sud-àfrica no pot participar en
estar sancionada per l'apartheid, Nova Zelanda s'alça amb el títol. El 1991 es
juga la segona Copa del Món, Austràlia -amb un joc arrollador- guanya, i
confirma l'hegemonia de l'Hemisferi sud. Però queda el dubte ... què passaria
si Sud-àfrica pogués jugar?
El dubte es resol en 1995, l'apartheid ha acabat, i se li encarrega a la
Sudàfrica arc de sant Martí de Mandela organitzar el Mundial. El
"problema" és que la selecció sud-africana és totalment
"blanca", i a més compta amb l'hostilitat de tota la població negra. La
Federació Internacional de Rugbi (IRB) decideix "solucionar" el problema
obligant a Sud-àfrica a incloure a un jugador negre, l'ala, Chester Williams,
un jugador bastant fluix, al qual el tècnic sud-africà va col·locar per motius
tècnics a la banqueta. Va arribar al Mundial de 1995 i Sud-àfrica va anar
guanyant tots els partits fins arribar a la final contra Nova Zelanda; la final
que tots els amants del rugbi volíem veure per saber realment qui era el millor
equip. Sud-àfrica va alienar un equip totalment blanc amb gairebé tots els
jugadors afrikaners, de cognoms holandesos, francesos d'origen hugonot i algun
polonès; Nova Zelanda jugava amb descendents de britànics i alguns jugadors
maoris. El partit era a més un duel tàctic, Sud-àfrica tenia una davantera més
fuet, Nova Zelanda uns tres-quarts més ràpids i tècnics, si Sud-àfrica
aconseguia mantenir la pilota en la seva davantera i els seus mitjans no obrien
el joc a la línia, guanyaria; si Nova Zelanda aconseguia tenir la pilota i
obrir als seus homes ràpids, ells serien els campions. Tot el partit va ser una
preciosa lluita en la qual cada equip buscava l'estratègia que li fes
guanyador, però Sud-àfrica va guanyar la partida estratègica i per tant la
final, gràcies a la potència dels seus davanters i a la visió de joc del seu
mig de melé , Joost van der Westhuizen, llavors el millor jugador de rugbi del
món. L'escena del nou president sud-africà, Nelson Mandela, lliurant la copa al
capità spirngbok, François Pinenaar, ha donat la volta al món, però lluny del
que ens han explicat, la selecció "blanca" de rugbi era mirada amb
odi pel govern ANC.
Progressivament la selecció sud-africana ha anat incorporant jugadors de color, sempre amb fortes reticències per part dela Federació Sud-africana de Rugbi (SARU) i amb fortes pressions per la IRB i el govern. Un d'ells va ser el flanker, Solly Tyibilka, el primer jugador negre que va aconseguir un assaig per Sud-àfrica; Tyibilka, va morir assassinat a trets per delinqüents negres a Ciutat del Cap, la ciutat més insegura del món des que l'ANC ha arribat al govern de Pretòria.
El 2007 Sud-àfrica torni a guanyar la Copa del Món,
aquest cop compta amb un jugador de color, de bona qualitat, Bryan Habana, que
juga amb els altres 14 blancs d'excel·lent qualitat també, no cal dir qui va
ocupar més portades de revista, més fotografies, més minuts en els resums
esportius de totes les televisions mundials.
El 2015, any de l'últim mundial de rugbi com hem
assenyalat més amunt, la SARU ha canviat de mans i ara la presideix, Jurie
Leroux, afecte al règim de Jacob Zuma, Leorux ha obligat al tècnic sud-africà a
dur a 7 jugadors del color entre els seleccionats per jugar la copa del món a
Anglaterra aquesta tardor. És només un "primer pas" aquest mes de
març el Govern sud-africà ha aprovat un decret pel qual el 2019 el 50% dels
jugadors de la selecció de rugbi hauran de ser "de color, independentment
de les seves aptituds físiques i tècniques".
És significatiu assenyalar que en futbol passa el contrari que en rugbi, la selecció està i sempre ha estat composta per jugadors de color, que són els que sempre han practicat aquest esport al país. "Curiosament" cap decret demana que el 50% dels jugadors de la selecció de futbol siguin "blancs". No es tracta de "igualitarisme" sinó simple i senzillament de racisme anti-blanc i discriminació racial, en un país sumit en el caos més absolut, la misèria i la criminalitat. Però, és clar és una discriminació anti-blanca i per ocultada i tolerada, quan no justificada i enaltida pel políticament correcte, i la seva policia del pensament. Esperem que una derrota electoral del CNA eviti aquesta mesura tan absurda com discriminatòria i nociva per al rugbi, que, ningú s'atreveix a denunciar.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) En referència al seu uniforme totalment negre
(2) http://intheloose.com/2014/09/07/springboks-must-50-black-2019/
0 commentaires