Et maintenant
Que aneu-je faire?
Maintenant
Que el teu est parti!
La signatura del tractat AUKUS i la pèrdua de la venda de submarins francesos a Austràlia a favor dels submarins estatunidencs, va provocar unes reaccions de Macron que recordaven a la lletra de la mítica cançó de Gilbert Bécaud i Pierre Delanoë.
Encara que per a ser justos hem de reconèixer que Macron és l'únic líder política d'Europa occidental (i si molt ens ajustem, direm que de tota Europa, juntament amb Vladimir Putin) que ha advertit sobre la creixent divergència geopolítica entre els EUA i Europa i la necessitat d'articular-nos com un actor poderós en l'escenari multipolar del segle XXI. La història ve de lluny.
Quan es va crear l'OTAN, en resposta al Pacte de Varsòvia, és a dir com la garantia d'una defensa occidental davant un possible atac del Bloc de l'Est. De Gaulle va entendre que aquesta aliança significa també “de facto” que el paraigua militar nord-americà planava sobre tota Europa, amb les implicacions de submissió política, econòmica i de política exterior que això suposava. França va ser membre de l'OTAN, però en 1966, sota la presidència de De Gaulle, va abandonar el Comando Militar de l'OTAN. No va ser fins a 200 amb l'arribada a l'Elisi del primer president obertament proamericà posterior a la SGM, Nicolas Sarkozy que França va tornar a l'estructura miliar de l'Aliança Atlàntica en 2009.
Caiguda del Mur i l'eix carolingi.
La caiguda del Mur i la reunificació d'Alemanya, van marcar un canvi d'equilibri de poder fonamental a Europa. El país més poderós del continent es tornava a percebre a si mateix com l'eix d'articulació continental. El canceller que va fer possible aquesta reunificació exemplar, Helmut Kohl, tenia també aquesta visió d'una Alemanya i una Europa menys submisa als interessos de l'altra riba de l'Atlàntic.
Al capdavant d'una Alemanya unificada, forta i ara primera potència de la UE, Kohl va enfortir l'anomenat eix carolingi (França-Alemanya) com a nucli d'una Europa poderosa i autònoma. La seva cancelleria va coincidir amb la presidència de François Mitterrand a França –qui compartia essencialment aquesta visió europea- tots dos van protagonitzar un emotiu acte de reconciliació francoalemany i van posar la primera pedra del que tenien pensat ser un Exèrcit europeu, amb la creació de l'Eurocorp. Curiosament els dos van perdre les següents eleccions en els seus respectius països, amb sengles campanyes mediàtiques en contra.
L'intent d'Exèrcit europeu va ser avortat pels EUA i avui d'allò només queda una cosa purament testimonial i ridícula des del punt de vista militar (1).
De l'Atlàntic al Pacífic: canvia l'escenari mundial.
Els interessos dels EUA són antitètics amb els d'Europa occidental, des de 1945 pel simple fet que els EUA exercia de potència colonitzadora i Europa era el territori colonitzat i sotmès. Però aquesta antítesi s'aguditzà amb la caiguda del Mur. Europa ja no està sota l'amenaça soviètica. La lògica geopolítica crida a una cohesió d'Europa occidental i un progressiu acostament a Rússia. L'amenaça de l'eix París-Berlín-Moscou torna a ser el malson de la diplomàcia nord-americana. Qualsevol intent d'unificació i emancipació europea i acostament euro-rus és permanentment torpedinat per part dels Estats Units.
Contràriament al que va predir l'ideòleg mundialista Francis Fukuyama la història no s'acaba mai. En les últimes dècades -especialment l'última- assistim al desenvolupament imparable d'una enorme potència mundial: la Xina. Paral·lelament, l'escenari mundial principal canvia de l'Atlàntic al Pacífic.
Dades de 2016 ja assenyalaven que en el rànquing dels 20 països més grans en termes de PIB a escala mundial, 11 d'ells estaven situats en l'anell del Pacífic. Aquests 11 països representen aproximadament el 82% del PIB mundial, avui aquest percentatge és major. Les dues grans superpotències del moment (els EUA i la Xina) comparteixen costa amb aquest oceà, en el qual també se situa Rússia. Els punts de fricció entre totes dues (Corea, Taiwan, Vietnam, illes Spratly i l'anomenada “Línia dels Nou Punts”), estan en també en el Pacífic. Ja fa temps que els EUA van traslladar el seu eix polític i militar al Pacífic, Obama va ser el president que va iniciar aquest gran canvi estratègic.
Els Estats Units ja no tenen el més mínim interès en la “defensa” d'Europa, l'escenari mundial principal ha canviat. L'únic interès del Pentàgon a Europa és provocar i arraconar a Rússia, però el gran desafiament és mantenir el control del Pacífic i evitar que la Xina projecti en la mar la seva Nova Ruta de la Seda, que seria un cop mortal per a l'hegemonia mundial estatunidenca. Els Estats Units ja no estan disposats a pagar la defensa europea, ja no els interessa. I llavors salta la realitat: som un continent fragmentat, dividit, feble i indefens. Com diu Macron, el progressiu abandó dels EUA de l'OTAN és “de facto” la mort cerebral de l'Aliança Atlàntica (2).
Els Estats Units van donar suport al Brexit com una manera d'afeblir a la UE i és a la feina per potenciar l'acostament amb els seus cosins britànics i australians –el principal aliat de Washington en el Pacífic- en una dinàmica polític-militar que té com a objectiu final la creació d'una gran aliança angle-saxona i la seva desvinculació de la defensa europea. Els països angle-saxons estan secundant clarament aquesta iniciativa dirigida pel cosí gran de la família (3).
Un exèrcit europeu, com?, amb qui?, per a què?
França, molt perjudicada per la signatura de l'Aliança AUKUS, s'adona ara de quina és la precària realitat defensiva francesa i europea. Macron crida a la creació d'un exèrcit europeu “per a fer-nos respectar” (4). Mentre que el seu ministre d'Economia i Finances, Bruno Le Maire, pes pesant en el Govern francès, afirma: “Els nostres socis europeus han d'obrir els ulls, no podem continuar comptant amb els Estats Units per a garantir la nostra protecció estratègica. La primera lliçó és que la Unió Europea ha de construir la seva independència estratègica. Si demà —va afegir— hi ha un problema massiu d'immigració il·legal, si hi ha un problema de terrorisme que ve del continent africà, qui ens protegirà? Només nosaltres” (5). Indubtablement té tota la raó.
França i el seu president són conscients que avui són ja una potència de segon o tercer ordre. Les lleis de la geopolítica actual fan impensable que França torni a ser un actor mundial important, només li queda una opció liderar un procés de convergència polític, diplomàtic i militar europeu. És un dels punts forts de la política de Macron, que ha creat un think tank europeu amb un nom revelador: "Grand Continent". La necessitat d'un exèrcit europeu és tan òbvia que fins a la mateixa presidenta de la Comissió, Von der Leyen, la comparteix (6).
Macron ha llançat aquesta crida, però cal fer algunes consideracions necessàries:
-Potència nuclear: Si parlem veritablement d'un exèrcit i no d'una simple política per a cuidar fronteres i fer algun “missió de pau” en països llunyans, és necessari l'armament nuclear. L'únic país que té caps nuclears a la UE és França, i és poc més d'anecdòtic comparat amb els EUA, Rússia i una Xina ascendent en aquest terreny. França té 290 caps nuclears, els EUA té 5.800, Rússia 6.375 i la Xina 350, per això mateix es nega a signar qualsevol tractat de no proliferació nuclear fins que disminueixi el seu desavantatge.
Aquest mes d'octubre, la Xina ha sorprès al món amb el seu nou míssil hipersònic (7). El creixement de l'armament nuclear de Pequín és vertiginós. És la lògica de la seva ascensió a potència mundial.
Si Macron parla de veritat d'un exèrcit europeu de debò, toca potenciar el poder nuclear francès i forçar al consell de seguretat de l'ONU a permetre que Alemanya tingui armament nuclear, és impossible construir una Europa forta sense una Alemanya militarment forta. Si no exerceix aquesta pressió diplomàtica en el Consell de Seguretat de l'ONU, la seva crida a l'exèrcit europeu serà simple retòrica buida. Serà el moment de veure realment si és el líder europeu que ell afirma ser, o si la seva retòrica europea és fum i només pensa en termes de l'Hexàgon.
-Integrar l'Europa centro-oriental: Un exèrcit de la UE no pot limitar-se a un exèrcit de la seva part occidental. Vital des del punt de vista militar i estratègic seria la participació dels països de l'est de la UE, fonamentalment els anomenats països del grup Visegrad. Militarment no sols perquè Polònia sigui el vint-i-tresè exèrcit del món i el cinquè de la UE (sinó per l'important esforç militar que estan fent aquests països (9).
Estratègicament perquè el projecte d'exèrcit europeu deu necessàriament vinculés els països de Visegrad i als bàltics a la defensa europea i no permetre que siguin els aliats preferents dels EUA en el nostre continent (10). En aquest sentit les pressions de la UE enfront dels legítims governs de Polònia i Hongria no són en absolut una postura intel·ligent. Però algú a la UE és capaç de pensar realment en termes europeus? Molt ens temem que no.
-Trencar amb l'atlantisme, per una lògica europea. Europa ha de tenir un exèrcit i una política de defensa pròpia, però per a defensar els seus interessos i no els de la potència dominant EUA (11). La decisió està completament equivocada, l'escalada de tensió bèl·lica entre Ucraïna i Rússia obeeix a la lògica del Pentàgon de crear tensions en territori europeu, aïllar a Rússia i evitar qualsevol acostament euro-rus (el malson dels estrategs de Washington). La lògica europea ha de ser rebaixar tensions entre Ucraïna i Rússia i potenciar una política a Kíev de pont entre la UE i Moscou. Brussel·les i Berlín no ho han entès, Moscou a mig fer, Washington sí, i per això està guanyant aquesta batalla geopolítica crucial.
https://www.larazon.es/internacional/20210918/2uu23426zvgivogajqvtrbn7ke.html
https://www.globalfirepower.com/countries-listing.php
0 commentaires