La mítica revista nacionalista bretona War Raok!, arriba al seu número 70 i els 25 anys d'existència sempre gràcies a la infatigable labor del director Padrig Montauzier, que ha convertit aquesta publicació en una de les referències més sòlides dels defensors de l'Europa dels pobles.
En l'editorial d'aquest número Montaunzier insisteix en aprofundir en la consciència de la identitat nacional bretona per a ser agents històriques d'un procés d'alliberament nacional. A continuació un article en defensa dels ritus catòlics tradicions, molt populars a Bretanya, que el Vaticà intenta anar eliminant progressivament.
Tres articles sobre les qüestions nacionalistes a Europa: en el primer Jelvestr Le Cloarec ens parla del procés de reunificació d'Irlanda, que serà possible en els pròxims anys per les victòries electorals del Sinn Féin i pel creixement demogràfic dels catòlics en la part de l'illa sota sobirania britànica. Peter W. Logghe assenyala que l'SNP –a càrrec del govern d'Escòcia. Ha suprimit el ministeri per a la independència, reflex del caos intern pel qual travessa aquest partit que en 2024 va sofrir una dura derrota electoral. En el tercer, Enric Ravello ens parla sobre el nefast impacte de la immigració extraeuropea a Catalunya.
El bloc d'articles ideològics, comença amb un dedicat a la Història del Feixisme, sobre el que tenim les nostres reserves. Signat per l'Aliança Sobiranista Bretona, recull les tesis de Fédéric Le Moal expressades en el seu llibre amb el mateix títol. Les tesis de Le Moal es fonamenten a negar la visió marxista que el feixisme va ser un moviment de dreta burgesa –en la qual cosa coincidim, com coincideix gairebé tota la historiografia actual- per a passar a qualificar-lo de moviment d'esquerra i per tant contrari a la Tradició, i –en aquest sentit- hereu dels pitjors aspectes de la Revolució Francesa, hi ha un món. Per a arribar a aquestes conclusions Le Moal pren com a font únicament el feixisme dels primers moments i la militància inicial socialista de Mussolini, la qual cosa historiogràficament és pretendre analitzar un fenomen històric de forma arbitràriament parcial i sense tenir en compte el desenvolupament temporal i polític d'aquest. Sense negar aquest origen socialista i la seva la voluntat rupturista d'influència futurista, el feixisme va ser sens dubte un moviment que també va pretendre la reinstauració dels més positius valors de la Tradició, dels quals la Itàlia n'és portadora històrica. El següent article del geopolític rus Leonid Savin, denúncia la hipocresia dels pseudoecologista dels països occidentals i la seva absoluta ignorància de la realitat i l'atreviment de dir a tercers països el que haurien de fer imposant decisions sempre basades en interessos econòmics i no realment ecològics. El següent article està escrit per l'associació flamenca "Fenix" que se situa ideològicament en una espècie de nacionalisme tercerista, hereu en certa manera de postures similars que es van donar en els anys noranta. El text es titula “Migration et culpabilité impériale” i presenta, també al nostre judici, alguns punts a comentar críticament. Es parteix de l'absurda premissa que la immigració és conseqüència lògica de l'imperialisme, i que els europeus tenen en certa manera la “culpa” de la invasió demogràfica actual. Curiosament entre els països “culpables”· esmenta a Alemanya. Si el fet de parlar de “culpa” en història ja un problema, plantejar autoculpes té una important càrrega masoquista. D'altra banda, l'article assenyala que la immigració és avui un element de dissolució identitària de les societats europees. Assenyalen, també encertadament, que ni l'esquerra ni la dreta plantegen solucions realistes, però hemd de dir que tampoc el text les proposa amb claredat.
Alberto Giovanni Biuso escriu un bon article titulat “Sud la phénomène Woke”; en el qual escriu: “el políticament correcte, la cultura de l'anul·lació i el wokisme (estat suprem del políticament correcte aparegut en 2012-2013) es caracteritzen pel rebuig de la lògica argumental a la qual substitueixen pel recurs a uns valors que ells jutgen superiors a tota crítica, i a tota discussió, convertit paradoxalment en absoluts”. Una definició perfecta del que suposa aquest fenomen que -comm l'autor assenyala-, té com a conseqüència un procés d'infantilització general de la societat.
En “L´homme politique en tant que menteur pathologique” Renzo Giorgetti exposa la degeneració de la idea del poder i dels seus protagonistes. Des dels reis-pontífexs, la missió dels quals era mantenir l'ordre social en virtut de l'ordre còsmic, als reis-guerrers, que s'imposen per la força per acabar en el concepte de direcció política sorgit de la Revolució francesa que té com a conseqüència l'actual perversió del concepte de classe política dirigent.
La part final de la revista està dedicada als articles d'ordre històric, simbòlic i folklòric.
Començant per un signat per Per Manac´h que ens explica el simbolisme de les abelles entre els celtes, lligat a la idea d'harmonia de la naturalesa i també a la seva producció de mel d'on s'elabora la mítica hidromel, a la seva implicació i similituds en el simbolisme d'un instrument típic del món cèltic: l'arpa i la seva música.
Mael Le Cosque ens parla dels balls tradicionals serbis, típicament indoeuropeus amb antigues funcions rituals., Per exemple, actualment existeix un ball en el qual home i dones entrellacen els seus braços i ballen així durant més d'hora i mitja, per als que coneguin aquest tipus de danses la valència simbòlica i operativa és evident. També ens explica com gràcies a l'associació "Solidarité Kosovo", la conservació d'aquests balls rep una important ajuda econòmica entre els serbis que romanen a Kosovo. En aquest sentit ens parla de la permanència d'un ball que fins i tot recorda la batalla entre serbis i turcs en el segle XIV.
Rozzen Le Hir Vega Even ens presenta al músic bretó Paul Le Flem, nacionalista que com a tal va tenir problemes en les repressions antibretones posteriors a les guerres mundials. Ens parla de la seva vocació per la música popular bretona, però també del seu posterior aprenentatge a París. De tot això sorgeixen les seves composicions musicals més conegudes com Invocation, Parell landes, Parell grèves Le chant donis genêtes, La Magicienne de la mer o La Clairière donis Fées, imbuïdes del folklore i la tradició bretona.
Blywenn Karrour ens parla del duc bretó Alain Barbetorte (Alan al Louran en bretó) qui aconsegueix que en el segle X, la Bretanya inicialment constituïda per Nominoë es convertís en un estat independent; independència que durarà fins al Tractat d'Unió amb França (1532). Karrour no detalla que per a aconseguir aquesta sobirania bretona Alan al Louran va haver d'enfrontar-se a francesos i a normands, descendent de vikings danesos que es van instal·lar en la costa pròxima a Bretanya per un pacte amb el rei de França.
L'article d'ecologia ens parla dels ocells locals bretons que viuen simbiosis amb l'hàbitat local. Un article sobre gastronomia, que aquest cop no tracta de cap plat bretó, però sí cèltic, el famós “Irish stew” –estofat irlandès- que l'autor recomana acompanyar amb una de les tres cerveses irlandeses més famoses, Guinness, Kilkenny o Smithwick´s –personalment recomanem molt especialment l'última.
El número tanca amb un text de Yann Balboc´h sobre els castells bretons, magnífics per a visitar. Recomana sobretots –si és possible destacar-ne algun- el de Brocelandia. I com a colofó una referència a l'abadia de la Santacreu de Quimperlé, construïda en el segle X i on -poc comú a l´Europa occidental- ha estat un temple catòlic però també cristià ortodox
0 commentaires