El diumenge 12 de setembre, es van celebrar les anomenades eleccions PASO (Primàries, Obertes, Simultànies i Obligatòries) a l'Argentina. Unes eleccions d'importància política secundària, que havíen de servir de termòmetre després de gairebé dos anys de gestió d'Alberto Fernando. Argentina està sortint d'un tancament COVID, increïblement dur i mal gestionat que ha provocat una greu situació econòmica a tot el país amb tancament de milers d'empreses, especialment petits i mitjans comerços.
D'una banda, se sabia del desgast del govern d´esquerra (Frente de Todos) motivat, la seva mala gestió del COVID, el desastre econòmic i les contínues disputes entre el president Alberto Sánchez i la vicepresidenta Cristiana Kirchner. D'altra banda, l'oposició de centre-dreta (Juntos por el Cambio) encara arrossegava el llast de la gestió de Macri i el seu impacte negatiu en les classes mitjanes, una oposició que encara no ha pogut posar un rostre únic com a candidat a les presidencials de 2023. Per perspectiva històrica i per l'evolució de vots en els últims anys, els analistes polítics van afirmar fins pocs dies abans que la victòria de Front Ampli seria molt ajustada, Tanmateix, si aquesta ho era amb un marge inferior a 4-5 punts percentuals, significaria un senyal clar del perill que tenia el peronisme oficial per a guanyar la reelecció presidencial en 2023. Les casernes generals de FA i JxC compartien aquesta reflexió.
"Terratrèmol polític" va ser el titular més llegit en la premsa després de fer-se públics els resultat. L'oficialisme no sols no havia guanyat per menys de 4-5 punts, havia perdut per gairebé 11. Frente de Todos 31,8%, Juntos por el Cambio 41,5%. L'oficialisme perdia al seu bastió més fort, la província de Buenos Aires, (38% per a l'oposició, 30% per al govern), una cosa mai imaginada ni en els seus pitjors presagis. Electoralment el Frente de Todos depèn fonamentalment dels vots de la perifèria empobrida del Gran Buenos Aires. L'oficialisme perdia també en tota la zona agrícola productiva de l'interior del país, una cosa previsible, però no tant per la diferència que ha estat, i només conserva amb escàs marge de vots, i en gairebé tots els territoris tradicionals del peronisme (Entre Ríos, la Pampa, Salta, Misiones, Chaco, Santa Cruz –on començà la seva carrera política Néstor Kirchner, Tierra de Fuego i Chubut). L'oficialisme només va ser capaç de guanyar en el nord profund: Tucumán, Santiago del Estero, Catamarca, La Rioja i Formosa, on el clientelisme polític és el que decideix les eleccions. Fora dels dos partits grans, l'extrema esquerra Partido de Izquierda y de los Trabajadores (FIT) aconsegueix un resultat històric arribant al 7,6% de vots. A la província de Tucumán es consolida com la tercera força política. Cal recordar que en els anys 70-80 quan la guerrilla montonera actuava en tota l'Argentina, a Tucumán era extremadament fort el Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) -braç armat del Partido Revolucionario de los Trabajadores)-, contra el qual l'exèrcit va haver de fer una dura campanya de guerra regular –no de contra-guerrilla- per a recuperar el control de la província.
En la dreta, també aconsegueix un bon resultat la formació Avanza Libertad amb el 7,4%. Sens dubte el seu gran triomf ha estat el 13% reeixit pel seu líder Javier Milei a la ciutat de Buenos Aires. Presentat com a "extrema dreta", Milei és en realitat un ultraliberal enemic de tot el que representi la idea d'Estat, i és membre de diversos fòrums mundialistes com el World Economic Fòrum. Milei, ha dut a terme una campanya plena de provocacions i d'espectacle mediàtic, el seu missatge ha conjugat mesures ultres-liberals amb forta crítica a la classe política tradicional. El fet que Milei hagi aconseguit el nucli de vots en la zona sud de Buenos Aires, la zona pobre i tradicionalment de vot peronista, i també bons percentatges en els barris del nord (zona rica i de vot tradicionalment centre-dretà) és la prova que els seus vots són el resultat de la seva crítica a la classe política i no per les seves propostes ultres-liberals, nefastes pel sector social que l'ha votat.
La reacció de l'oficialisme davant aquesta patacada electoral, ha estat la previsible: augment de la histèria, mesures contradictòries, cap proposta seriosa, absència d'un pla econòmic, i el que és pitjor, la larvada enemistat entre el president Fernández i la vicepresidenta Kirchner ha explotat en una oberta i agressiva guerra.
El novembre vinent els argentins tornen a les urnes
per a triar 127 dels 257 escons de la Cambra de Diputats i 24 dels 72 escons
del Senat; llavors els resultats sí que tindran conseqüències polítiques de
major importància. Si es repeteixen els resultats de setembre, o fins i tot si
empitjoren per al govern, l'escenari polític argentí serà un polvorí.
0 commentaires