ELECCIONS LOCALS PARCIALS A REGNE UNIT. QUÈ PENSAR DE L'UKIP?

Les eleccions locals parcials celebrades a Anglaterra i Gal·les (Regne Unit) el passat 3 de maig, van donar un important resultat a l'UKIP. Els resultats no van sorprendre a ningú, l'UKIP ja havia aparegut en les europees de 1999, fent-ho amb més força en les eleccions europees de 2004 i augmentat en les de 2009. En aquesta ocasió totes les enquestes assenyalaven que en aquestes passades municipals rebrien un fort suport dels britànics descontents amb la UE i partidaris d'abandonar les institucions comunitaries, aquesta és la Independència que l'UKIP porta en les seves sigles.
Els mitjans han explicat aquest resultat electoral com la conseqüència de tres factors: el fastig dels britànics dels partits tradicionals, el seu rebuig a la UE i l'oposició a la immigració massiva; la qual cosa són símptomes indubtables molt positius. Però si analitzem amb més coneixement i deteniment l'escena política britànica i posem aquests resultats en una perspectiva més profunda, i alhora més realista, les conclusions a les quals s'arriben serien unes altres.

UKIP el còmplice necessari per a parar el BNP.

 
L’UKIP va néixer en 1993 amb Alan Sked, com a fundador, una liberal defensor de la globalització i del paradigma mundialista. El creixement inicial de la formació va ser lent, sent “de facto” un grup de pressió entorn del Partit Conservador.
És en 1999 quan l’UKIP comença a fer-se fort i a aparèixer freqüentment en l'escena mediàtica britànica. Precisament quan el BNP, després d'un llarg i brillant treball d'anys de Nick Griffin, posava al nacionalisme britànic de nou en condicions d'irrompre electoralment (després d'una letargia de diverses dècades darrere dels èxits del National Front en els 70-80). Va ser per a les europees de 1999, quan el BNP va poder presentar per primera vegada candidatures en tot el territori britànic quan l’UKIP també es va presentar per primera vegada a aquests comicis. Llavors l’UKIP va aconseguir el 6,5% de vots i tres escons, mentre els nacionalistes socials del BNP es van quedar en l'1,13% i sense seient en l'Eurocambra.

La implantació del BNP i el seu progressiu i creixent suport entre les classes mitjanes i treballadores de britànics autòctons no va parar de créixer en els anys següents. Així la situació es “complicava” més para el políticament correcte, perquè ja en 2004 les enquestes donaven clara representació parlamentària a Estrasburg per al BNP, la qual cosa va fer saltar les alarmes dels políticament correcte a les illes britàniques i en l'Europa comunitària que temien la irrupció d'una formació realment nacionalista, antimundialista i alternativa com és el partit dirigit per Nick Griffin. Era necessari buscar algun fre per parar l'ascensió del BNP, i aquest paper ho va jugar plenament l’UKIP, com a mostra irrefutable deixem unes declaracions de la seva ja llavors capdavantera sobre aquest tema Nigel Farage, pel nombre d'octubre (48) de la revista Sperhead d'aquest any “Només hi ha un partit a Regne Unit capaç de parar al BNP; aquest és l’UKIP”, afegint “No tenim res a veure amb el BNP, estem pel lliure mercat, i som bàsicament un partit liberal”, afegint qualificatius al BNP com a “esquerrà” -per protegir els drets socials de la població britànica- i “racista” –per defensar la idea que només la població autòctona ha de ser considerada britànica-. Intenció que Farage ja havia manifestat des de l'inici de la seva presidència en l’UKIP i per la qual – ell mateix afirma- va demanar l'ajuda de l'oficial BBC, “a la fi de 2003 va ser a la BBC per advertir-los que havien de donar suport a l’UKIP, en cas contrari el BNP creixeria”.
Els resultats electorals de 2004 van ben diferents, si ben l’UKIP seguia creixent amb força, arribant al 16% dels vots i 12 actes, el BNP va fregar la proesa amb un 5% que no li van donar cap dels escons dels quals les enquestes parlaven mesos abans, la labor mediàtica havia fet el seu efecte.

El BNP va haver d'esperar a 2009 per aconseguir dos escons a Estrasburg. Llavors ni tan sols el tàndem UKIP-BBC van poder aconseguir-ho, a pesar que Farage havia llançat una crida davant la BBC i altres mitjans “oficials” que immediatament van llançar una gran campanya de suport a l’UKIP simultanejada amb una altra no menys intensa de “demonització” del BNP. Si ben l’UKIP va pujar a 13 eurodiputats, el BNP aconseguia obrir les portes de l'Eurocambra i com proclamava el propi Farage “si no hagués estat pel UKIP, el BNP hi hagués aconseguint molts més escons”.

El Divendres Sant de l'any següent i en plena campanya per a les eleccions legislatives britàniques, Farage va declarar al programa de màxima audiència Any Question, al que va ser gentilment convidat, que el seu principal objectiu polític havia estat i era “impedir que el BNP es convertís en un gran partit polític”. En aquests comicis generals de 2010, ni UKIP ni BNP van aconseguir cap seient al Parlament de Westminster, però el BNP va superar clarament a UKIP en suport popular. Els mitjans van reaccionar impulsant encara més la propaganda favorable l’UKIP, que ha recollit els fruits d'això en les eleccions de 2013.

UKIP i la permanència del sistema.

 
L’UKIP no suposa cap “revolució” en l'escena policia britànica, ni el seu resultat canviarà la relació de forces entre formacions del sistema i formacions antagòniques. L’UKIP va néixer i es concep a si mateix com un factor de correcció del establishment britànic, simplement farà virar al Partit Conservador a postures més dretanes en l'econòmic i més hostils a la UE. En el sistema electoral britànica, l’UKIP difícilment aconseguirà un grup important de parlamentaris en les legislatives del 2015, i àdhuc aconseguint-ho les declaracions de Nigel Farage són clares, L’UKIP només forçarà al fet que els tory assumeixin l'exigència del referèndum sobre la UE defensat per UKIP.
Pocs dies després dels comicis municipals la reina Isabel II va demanar “mà dura amb la immigració”, mentre que per la seva banda dos Ministres del govern tory, i Philip Hammond, responsable de Defensa i Michael Grove, titular d'Educació i persona de màxima confiança del Premier David Cameron, qui ja ha anunciat la celebració del referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la UE per 2017, sempre que el seu partit guanyi les eleccions de 2015, pel que comptarà amb el suport, actiu o passiu, de l’UKIP, estem segurs.

UKIP anti social i pro-immigració. L'euroescepticisme del no-res.

 
No només és en la qüestió del referèndum europeu en la qual l’UKIP està condicionant la política de Cameron. També ho està fent en els dràstics i anti-populars retallades en despeses socials escomeses per l'executiu tory. Nigel Farage, qui abans de dirigir l’UKIP va ser membre del partit Conservador, a més d'agent de borsa en la City –centre financer de l'especulació mundial- és, com el partit que lidera, un fanàtic del ultraliberalisme d'inspiració thatcherià, de la insolidaritat amb els britànics més necessitats i del desmantellament del poc que queda de l'estat del benestar en el Regne Unit.

Un tòpic llançat premeditadament pels mitjans, és fer creure que l’UKIP és un partit “antiinmigració” i defensor de la identitat britànica. Una mitja veritat que és una completa mentida. L’UKIP només ha parlat de “controlar” la immigració “rebaixant” el flux d'arribada de nous immigrants de les illes britànica, deixant-ho en un sostre de 50.000 a l'any. Per descomptat gens de repatriacions, de negació de nacionalitat als extraeuropeus resident a Regne Unit, de foment de la natalitat autòctona ni de lligar al nacionalitat al ius sanguinis…. i sí molt d'integració i de respecte a la “multiculturalitat” dels quals “ja estan entre nosaltres”. Curiosament els immigrants que més semblen molestar a l’UKIP i contra els quals sí estan llançant una furibunda campanya de rebot i odi, són precisament els immigrants procedents de la UE, especialment búlgars i romanesos. Campanyaa en la qual té una complicitat absoluta del diari conservador Daily Mail.

 
En conte a la sortida de la UE que proposa l’UKIP no es fonamenta en una crítica a la política globalitzadora o anti social de la mateixa. Tot el contrari, l’UKIP no pretén sortir de la UE per les contradiccions i errors d'aquesta, sinó per aplicar una política encara més liberal i mundialista en un Regne Unit que doni l'esquena a Europa i s'apropi encara més als Estats Units. En euroescepticismes del no-res.

Enric Ravello

ELECCIONES LOCALES PARCIALES EN REINO UNIDO. ¿QUÉ PENSAR DE UKIP?

Las elecciones locales parciales celebradas en Inglaterra y Gales (Reino Unido) el pasado  3 de mayo, dieron un importante resultado al UKIP. Los resultados no sorprendieron a nadie, el UKIP ya había aparecido en las europeas de 1999, haciéndolo con más fuerza en las  elecciones europeas de 2004 y aumentado en las de 2009. En esta ocasión todas las encuestas señalaba que en estas pasadas municipales recibirían un fuerte apoyo de los británicos descontentos con la UE y partidarios de abandonar las instituciones comunicarías, esa es la Independencia que el UKIP lleva en sus siglas.

Los medios han explicado este resultado electoral como la consecuencia de tres factores: el hastío de los británicos de los partidos tradicionales, su rechazo a la UE y la oposición a la inmigración masiva; lo cual son síntomas indudables muy positivos. Pero si analizamos con más conocimiento y detenimiento la escena política británica y ponemos estos resultados en una perspectiva más profunda, y a la vez más realista, las conclusiones a las que se llegan serían otras.

UKIP el cómplice necesario para parar al BNP.

El UKIP nació en 1993 con Alan Sked, como fundador, una liberal defensor de la globalización y del paradigma mundialista. El  crecimiento inicial de la formación fue lento, siendo “de facto” un grupo de presión entorno al Partido Conservador.

Es en 1999 cuando el UKIP empieza a hacerse fuerte y a aparecer frecuentemente en la escena mediática británica. Precisamente cuando BNP, tras un largo y brillante trabajo de años de Nick Griffin, ponía al nacionalismo británico de nuevo en condiciones de irrumpir electoralmente (tras un letargo de varias décadas después de los éxitos del National Front en los 70-80).  Fue para las europeas de 1999, cuando el BNP pudo presentar por primera vez candidaturas en todo el territorio británico cuando el UKIP también se presentó por primera vez a estos comicios. Entonces el UKIP logró el 6,5% de votos y tres escaños, mientras los nacionalistas sociales del BNP se quedaron en el 1,13% y sin asiento en la Eurocámara.

La implantación del BNP y su progresivo y creciente apoyo entre las clases medias y trabajadoras de británicos autóctonos no paró de crecer en los años siguientes. Así la situación se “complicaba” más para lo políticamente correcto, porque ya en 2004 las encuestas daban clara representación parlamentaria en Estrasburgo para el BNP, lo que hizo saltar las alarmas de los políticamente correcto en las islas británicas y en la Europa comunitaria que temían la irrupción de una formación realmente nacionalista, antimundialista y alternativa como es el partido dirigido por Nick Griffin. Era necesario buscar  algún freno para parar la ascensión del BNP, y ese papel lo jugó plenamente el UKIP, como muestra irrefutable dejamos unas declaraciones de su ya entonces líder al respecto Nigel Farage, por el número de octubre (48) de la revista Sperhead de ese año “Sólo hay un partido en Reino Unido capaz de parar al BNP; ése es el UKIP”, añadiendo “No tenemos nada que ver con el BNP, estamos por el libre mercado, y somos básicamente un partido liberal”, añadiendo calificativos al BNP como “izquierdista” -por proteger los derechos sociales de la población británica- y “racista” –por defender la idea de que sólo la población autóctona debe ser considerada británica-. Intención que Farage ya había manifestado desde el inicio de su presidencia en el UKIP y para la que – él mismo afirma- pidió la ayuda  de la oficial BBC,  “a finales de 2003 fue a la BBC para advertirles de que tenían que dar apoyo al UKIP, de lo contrario el BNP crecería”.

Los resultados electorales de 2004 fueron algo diferentes, si bien el UKIP seguía creciendo con fuerza, llegando al 16% de los votos y 12 actas, el BNP rozó la proeza con un 5% que no le dieron ninguno de los escaños de los que las encuestas hablaban meses antes, la labor mediática había hecho su efecto.

El BNP tuvo que esperar a 2009 para lograr dos escaños en Estrasburgo. Entonces ni siquiera el tándem UKIP-BBC pudieron lograrlo, a pesar de que Farage  había lanzado un llamamiento  ante la BBC y demás medios “oficiales” que de inmediato lanzaron una gran campaña de apoyo al UKIP simultaneada con otra no menos intensa de “demonización” del BNP. Si bien el UKIP subió a 13 eurodiputados, el BNP lograba abrir las puertas de la Eurocámara y como alardeaba el propio Farage “si no hubiera sido por el UKIP, el BNP hubiera logrando muchos más escaños”.

El Viernes Santo del año siguiente y en plena campaña para las elecciones legislativas británicas, Farage declaró en el programa de máxima audiencia Any Question, al que fue gentilmente invitado, que su principal objetivo político había sido y era “impedir que el BNP se convirtiera en un gran partido político”. En esos comicios generales de 2010, ni UKIP ni BNP lograron ningún asiento en el Parlamento de Westminster, pero el BNP superó claramente a UKIP en apoyo popular. Los medios reaccionaron de la forma impulsando todavía más la propaganda favorable el UKIP, que ha recogido los frutos de esto en las elecciones de 2013.

UKIP y la permanencia del sistema.

UKIP no supone ninguna “revolución” en la escena policía británica, ni su resultado cambiará la relación de fuerzas entre formaciones del sistema y formaciones antagónicas.  EL UKIP nació y se concibe a sí mismo como un factor de corrección delestablishment británico, simplemente hará virar al Partido Conservador a posturas más derechistas en lo económico y más hostiles a la UE.  En el sistema electoral británica, el UKIP difícilmente logrará un grupo importante de parlamentarios en las legislativas del 2015, y aun lográndolo las declaraciones de Nigel Farage son claras, UKIP sólo forzará a que los tory asuman la exigencia del referéndum sobre la UE defendido por UKIP.

Pocos días después de los comicios municipales la reina Isabel II pidió “mano dura con la inmigración”, mientras que por su parte dos Ministros del gobierno tory, y Philip Hammond, responsable de Defensa y Michael Grove, titular de Educación y persona de máxima confianza del Premier David Cameron, quien ya ha anunciado la celebración del referéndum sobre la permanencia del Reino Unido en la UE para 2017, siempre que su partido gane las elecciones de 2015, para lo que contará con el apoyo, activo o pasivo, del UKIP, estamos seguros.

UKIP anti social y pro-inmigración . El euroescepticismo de la nada.

No sólo es en la cuestión del referéndum europeo en la que el UKIP está condicionando la política de Cameron. También lo está haciendo en los drásticos y anti-populares recortes en gastos sociales acometidos por el ejecutivo tory. Nigel Farage, quien antes de dirigir el UKIP fue miembro del partido Conservador, además de agente de bolsa en la City –centro financiero de la especulación mundial- es, como el partido que lidera, un fanático del ultraliberalismo de inspiración thatcheriana, de la insolidaridad con los británicos más necesitados y del desmantelamiento de lo poco que queda del estado del bienestar en el Reino Unido.

Un tópico lanzado premeditadamente por los medios, es hacer creer que el UKIP es un partido “antiinmigración”  y defensor de la identidad británica. Una media verdad que es una completa mentira. El UKIP sólo ha hablado de “controlar” la inmigración “rebajando” el flujo de llegada de nuevos inmigrantes de las islas británica, dejándolo en un techo de 50.000 al año. Por supuesto nada de repatriaciones, de negación de nacionalidad a los extraeuropeos residente en Reino Unido, de fomento de la natalidad autóctona ni de ligar al nacionalidad al ius sanguinis…. y sí mucho de integración y de respeto a la “multiculturalidad” de los que “ya están entre nosotros”. Curiosamente los inmigrantes que más parecen molestar al UKIP y contra los que sí están lanzando una furibunda campaña de rechazo y odio, son precisamente los inmigrantes procedes de la UE, especialmente búlgaros y rumanos. Campaña en la que tiene una complicidad absoluta del diario conservador Daily Mail. 

En cuento a la salida de la UE que propone el UKIP no se fundamenta en una crítica a la política globalizadora o anti social de la misma. Todo lo contrario, UKIP no pretende salir de la UE por las contradicciones y errores de ésta, sino para aplicar una política todavía más liberal y mundialista en un Reino Unido que dé la espalda a Europa y se acerque todavía más a los Estados Unidos. En euroescepticismos de la nada.

Enric Ravello