Encegats
pel 3%, rosegats per la corrupció i en una constant contradicció
interna que els porta a la paràlisi política en tots els grans
temes que afecten a Catalunya, CiU ha decidit fer un pas en el seu
passejar polític apostant pels “nous catalans” com la base sobre
la qual edificar la futura Catalunya multicolor del melting pot, les
mesquites i el reageton.
Desorientada
en l'ideològic i sense referències sòlides des de les quals
afrontar els nous paradigmes del segle XXI, CiU ha titubejat i
balbotejat en la seva postura sobre la immigració, però ja fa temps
va decidir definitivament en quin costat volia situar-se i ho ha fet
sense deixar cap dubte sobre aquest tema: ha escollit el costat dels
immigrants i donar l'esquena als catalans autòctons.
Confonent
la identitat amb un diccionari de català, els dirigents convergents
llancen gairebé diàriament entusiastes proclames amb un mateix i
repetitiu missatge: “ apàtrides de tot el món vengen a la nostra
casa, apuntin-se a un curs de català –intentin aprovar-ho si els
és possible– i seran vostès proclamats “nous catalans” ni més
ni menys que pel Govern de la Generalitat, amb tota la seva pompa i
amb tota la seva cort, si ho fan tindran dret a tot el que demanin, i
també a tot el que no demanin. Ah! i per favor no s'oblidin de votar
a CiU en les properes eleccions, nosaltres també necessitem la seva
ajuda”.
Per
acabar l'escena tenim a Angel Colom concedint llicències per a la
gran mesquita de Barcelona i demanant milions de nens immigrants per
a una futura Catalunya multicolor en la qual els nens catalans siguin
una minoria marginada i explotada, o el Conseller Fransesc Homs
insultant pública i innecessàriament als “vells catalans”, en
dir que Catalunya deu la seva supervivència (no dramatitzi senyor
Homs) als immigrants, en un patètica escena de autohumiliació i
genuflexió.
CiU
enemic objectiu de la identitat catalana.
Reduint
la identitat a l'idioma, CiU –exemple del políticament acceptat–
elimina d'arrel el concepte d'arrelament, d'història en comú,
d'herència, de comunitat, de folklore, de vivències comunes, de
mites i de llegendes, d'orígens i memòries i de tot el que forma
realment la identitat catalana, que té en l'idioma la seva expressió
i la seva manera de comunicació, i forma un tot amb aquest idioma,
al que no es pot desgajar quirúrgicament per convertir-ho en
l'element exclusivament definitori; CiU no fa més que repetir
l'esquema jacobí-mundialista a escala catalana. Com diu el pensador
francès Guillame Faye “la manera més perillosos d’arrelament –o
de pseudoarrelament- es manifesta en mitjans regionalistes (o
nacionalistes si es prefereix) (…) en els quals es reivindica
alhora una excepció cultural i lingüística, però s'admet el model
multirracial. Segons aquest model “els nostres immigrants (afegim:
sempre que aprenen la nostra llengua) són tan bretons, bascos,
occitans o catalans com nosaltres”. La contradicció és total:
s'oposen en nom de les “tradicions” a un jacobinisme
reduccionista, però per un altre admeten en el seu sòl a estranys a
aquestes tradicions, imposats per un jacobinisme universalista”.
L'elecció
de CiU implica necessàriament donar l'esquena als “catalans de
sempre”, i com totes les eleccions, aquesta de CiU, tindrà les
seves conseqüències. Potser els estrategues de CiU han pensat que
aquests “catalans de sempre” comencen a estar farts de la seva
ineficàcia, de la seva corrupció i de tripijocs, i que només
semblen usar la paraula Catalunya per reclamar les claus de la caixa
recaptatòria a l'Estat central, la qual cosa ens sembla molt bé si
aquests diners anés pels de casa, i ens sembla una burla si va a les
seves insaciables butxaques i a les subvencions per als seus “nous
fills adoptats”.
Avui
la principal amenaça contra la identitat catalana és el devessall
migratori i la inversió demogràfica que comporta, i CiU abranda la
força d'aquest tsunami que amaga engolir a la Catalunya de sempre.
Diguem-ho clarament CiU amb aquesta política de portes obertes,
catifa vermella i despeses pagades als immigrants, és el gran enemic
–sol o en companyia d'uns altres– de la identitat catalana.
Enric
Ravello