dimarts, 3 d’abril del 2012

IMMIGRACIÓ, FASE SUPERIOR DEL LIBERALISME.

Dialècticament es tendeix a establir una relació de causa efecte entre la colonització de finals del segle XIX i la immigració de masses que sofreix Europa des de mitjans del segle XX. El paral·lelisme no és del tot correcte, però sí que hi han símptomes i característiques comuns a tots dos procesos, beneficiosos per al gran capital, complementats per destruccions d’identitats i equilibris econòmics arreu  del planeta.
Sens dubte tant la colonització com la immigració són fenòmens perniciosos que obeeixen a una mateixa lògica mundialista i justificació ideològica liberal-marxista.
I.  Imperialisme i capitalisme financer.
Al 1916 Vladimir Illich, Lenin, va publicar una obra considera clau en l’evolució de l’anàlisi marxista del capitalisme. Eren els temps en els que Lenin combinava la seva activitat de revolucionari amb la de teòric, dins de la qual va destacar per sobre d’altres líders com Trotszky o Stalin. El títol de l’obra a la qual ens referim és revelador, “L’imperialisme, fase superior del capitalisme”. La tesi central d’aquest llibre, errònia com a tantes altres de les tesis d’aquesta escola de pensament, consisteix en afirmar que el capitalisme lliurecanvista de mitjans el segle XIX havia complert la seva fase lliurecanvista –el marxisme va viure una veritable obsessió per les «fases»– i estava donant pas a una nova fase –la superior– que es caracteritzaria per la concentració del capital industrial i la de les  elits econòmiques en la direcció de l’Estat i l’ús d’aquestes per part Estat com a agent econòmic que haurien de conquistar nous espais –una vegada esgotat el mercat «nacional»– per apropiar-se de les matèries primeres i exportar els seus productes de forma monopolística (d’aquí la idea de finalització del lliurecanvisme). Per a Lenin el capitalisme hauria estat capaç de mutar del lliurecanvisme al proteccionisme i a l’economia imperialista sense estar afectat en la seva essència.
Com tota utopia absurda disfressada de mètode científic, les anàlisis de Lenin van ser desmentits per la realitat, el socialisme marxista el real i el no-real, van explotar al 1991. Avui l’esquerra a abandonat els vells dogmes de l’anomenat «materialisme històric» i ja no vol enrrecordar-se de Lenin, ni de les fases del capitalisme, ni d’altres pesats fardells ara que s’ha reconvertit en eco-pacifista i sentimental-mundialista.

No obstant, i per això hem tret de l’armari de l’oblit aquest treball de Lenin, l’autor sí va assenyalar una conjunció de fenòmens que, mutatis mutandis, podem posar en paral·lel amb el procés actual del capitalisme liberal.
1.1 Debat sobre les causes d’Imperialisme. La valoració marxista del colonialisme.
Les teories sobre la naturalesa del fenòmen imperialista van sorgir pràcticament al mateix temps que l’expansió colonial. A grans trets hem de distingir dos tipus de teories: les eurocèntriques i les perifèriques; per a les primeres l’explicació de l’expansió estaria en les causes internes dels països europeus; per les segones les pròpies dinàmiques dels països colonitzats van propiciar i van afavorir aquest fenòmens. Segurament la combinació de tots dos factors ens donaria una resposta més completa.
Les teories eurocèntriques no són uniformes o d´unica direcció, en la seva explicació podem determinar dos clases: les que subratllen les necessitats econòmiques europees com motor del colonialisme i les que assenyalen a factors polítics com el vector determinant.
Entre les que donen una explicació  economicista podem assenyalar les del britànic d’adscripció radical-liberal, Hobson, qui ja al 1902 va assenyalar que el Regne Unit necessitava una expansió mundial que li consolidés com a primera potència mundial productiva i comercial, explicant l’Imperialisme com una simple activitat financera en la que les despeses militars provocades per les guerres d’expansió serien sempre menors als beneficis industrials-comercials posteriors. Tanmateix  va fer servir  aquesta argumentació per justificar la intervenció britànica a Sud-àfrica, intervenció que va provocar el genocidi Boer. Molt interessant en aquest fil explicatiu és l’aportació de l’historiador marxista austríac, Hilferding, qui –seguint l´estela de Lenin–  en la seva obra “El capitalisme financer” (1910) elabora una teoria segons la qual l’Imperialisme és la resposta expansiva del capitalisme quan aquest es transforma de capitalisme industrial a capitalisme financer, anomenant capitalisme financer el moment en el que el capitalisme tendeix a l’acumulació i concentració dels diners, en el mateix moment en el qual s’estableix una sinergia entre el capitalisme industrial i el capitalisme financer sota l’hegemonia del segon. Per Hilferding l’etapa del capitalisme financer comença a finals del segle XIX, la finança mitjançant l’ús del crèdit accelera els processos oligàrquics de concentració empresarial  destruint el teixit del petit i mig empresari mitjançant el tancament del crèdit (fenomen que es repeteix en l’actualitat); d’aquesta forma la simbiosi del capitalisme financer i gran empresarial evita la competencia. En un primer moment monopolitza el mercat interior nacional, i en un segon moment adopta un to expansiu tornant-se cap a l’exterior a la recerca de nous mercats per als seus productes, és a dir donant lloc a l’imperialisme colonialista, que no seria més que el resultat lògic de la pròpia dinàmica interna del capitalisme en la seva fase financera.
Tornant al llibre de Lenin, el teòric marxista que millor va estudiar aquest fenomen, influint la seva tesi també en la crítica no-marxista del fenomen colonialista. Com indica el títol de la seva obra, la tesi que es defensa és la de que l’imperialisme és la fase històrica superior del capitalisme, fase caracteritzada pel monopoli enfront de la lliure concurrència anterior. Aquesta transició dels petits i mitjans empresaris competint entre si mateixos a la de l´agrupació en grans consorcis de caire monopolístic industrial-financier, que es quedarien sense sortida econòmica tret que es produís una ampliació dels mercats que excedissin l’estret marc nacional per vendre els seus productes industrials i per col·locar el seus excedents de capital financer acumulat, aquesta necessària expansió monopolística va ser el colonialisme, al que Lenin anomena imperialisme. Lenin explicava que l’expansió imperialista era l’última sortida del capitalisme, i que una vegada esgotat aquest recurs basat en l’expansió territorial i l’ampliació dels mercats; el capitalisme –en ser el món finit i la capacitat de trobar nous mercats limitada– entraria en la seva contradicció final i acabaria per desaparèixer, el capitalisme tindria així dintre d´ell  mateix el germen de la seva irremediable autodestrucció. Un altre “predicció de futur del «materialisme històric» que la història va trigar poc temps a demostrar fal·laç.

Com hem dit existeixen altres teories explicatives eurocèntriques que no assenyalen factors econòmics com els explicatius de l’expansió colonial sinó que fan referència a contextos ideològic-sociològics (causes subjectives que diria un marxista). Tradicionalment s’ha considerat a Schumpeter, un altre liberal radical,  com la referència màxima d’aquest corrent explicatiu. L´any 1919 aquest autor va publicar  la seva obra “Sociologia de l’Imperialisme” en la que expossa que darrere del fenòmen imperialista existeix l’impuls a-històric (és a dir permanent) d’expansió, que conjugat al segle XIX amb un nacionalisme de masses donaria lloc a l´ impuls i justificació imperialista.
No obstant això, en els anys 70 va sorgir una nova explicació dins de l’escola marxista, en la que s’explica l’imperialisme atenent a les dinàmiques de la perifèria, és a dir dels països colonitzats, dinàmiques pròpies a tensions internes entre les capes socials africanes, que serien l’explicació real de l’imperialisme, i que per tant no respondria a motius intra-europees. Entre les tesis perifèriques convé assenyalar l’obra de Robert i  Galaher, que trenca totalment amb la tendència unidireccional d’explicació de l’imperialisme, i culpa del colonialisme, així com del nefast procés de descolonització a les pseudo-elits africanes, que no van voler o no van sapiguer organitzar els excedents de producció de tal forma que es donessin condicions econòmiques estables als seus països, i que al no ser capaços de donar aquest salt qualitatiu, van obrir les portes als europeus perquè ho fessin per ells. Afegir que en aquesta obertura als europeus de les elits socials africanes, aquestes van pensar en el seu enriquiment personal i no en la prosperitat dels seus respectius pobles. Situació que es repeteix avui dia “ad nauseam”.
En síntesi és innegable que l’imperialisme és el resultat d’una interacció entre dues variables, una europea i una perifèrica.
1.2 El colonialisme: una idea de l´esquerra.
Contràriament al que pugui semblar i en disfunció amb el missatge adoptat per l’esquerra a partir dels anys 60, el colonialisme va ser una idea que va néixer en la seva esfera ideològica i que sempre va ser valorat com «progressista» en la seva anàlisi lineal i teleológic de la història.
Karl Marx va ser un dels apologetes de la colonització britànica de l’Índia. En opinió seva, la colonització britànica supossaria el desmantellament de la manera de producció medieval de l’economia autòctona i la substitució per la manera de producció capitalista, això  suposaria «cremar una etapa» cap el model comunista, que –pel de Trèveris– era la següent fase necessària al model capitalista per la senzilla lògica de les seves contradiccions internes.
No només en l’àmbit estrictament marxista es va fer aquesta valoració positiva del colonialisme. L’escriptor francès Bertran Lugan, sens dubte el més gran especialista actual d’Àfrica i el colonialisme –autor sobre el que necessàriament haurem de tornar en posteriors articles– publica un interessant article en la revista NRH titulat, «un idée de gauche realisée par la droite» a on posa de relleu com el procés de colonització d’Àfrica va ser ideat des d’una esquerra iluminista i progressista que veia en aquesta expansió geogràfica l’expansió dels principis universalistes de la revolució francesa pel continent negre. La frase del primer ministre francès socialista, Leon Blum, és molt significativa en aquest sentit «(proclamo)… el dret i el deure les races superiors de política socialista jueu-francès d’atreure (cap al progrés) a les que no han arribat encara a un mateix nivell cultural». Un bona mostra d’integracionisme mundialista avant la lettre.
II La immigració entre la  postguerra i la descolonització.
El procés de descolonització marca una nova fase en la història. Àfrica va quedar sumida en el caos més absolut, el supossat «alliberament» va consistir en realitat, en la instauració de règims tirànics i despòtics en tots els països, aviat arriben les conseqüències: misèria, fam i una natalitat desbordant. D’altra banda a l’Europa occidental, la fi de la *SGM i la conseqüent reconstrucció, porta una nova fase d’expansió del capitalisme que veu com les seves taxes de benefici i la seva capacitat expansiva es disparen, per això al territori on en aquests moments els beneficis són majors –Europa occidental– es necessita un increment constant de la mà d’obra per no malgastar les condicions objectives de creixement econòmic.
La conjunció d’aquests dos processos conflueix en l’inici del procés migratori desde el Tercer Món a Europa. Com abans havíem assenyalat per a l’imperialisme, també en aquest cas la immigració és el resultat d’una interacció entre dues variables una europea i una altra perifèrica-tercermundista.
La immigració es nodreix de la mateixa concepció ideològica que el colonialisme, de la qual no és sinó una projecció. L’augment de la quota de benefici del capital en un món convertit en mercat únic, i en el que les identitats, els costums i els pobles no són més que interferències conjunturals que han de ser suprimides, anul·lades o –en el pitjor dels casos– reduïdes a anècdotes folklòriques.
D’aquesta manera la immigració no és més que una de les conseqüències derivades d’un procés més ampli anomenat mundialització en francès i globalització en anglès l’objectiu final del qual es difumina amb el de l’imperialisme del segle XIX. En tots dos processos el beneficiari és la classe financera-capitalista i el perjudicat principal és la comunitat popular treballadora.
2.1 El liberalisme com a principi ideològic de la immigració. La fal·làcia de la integració.
En les últimes dècades el fenomen migratori s’ha convertit en un problema crucial del debat polític en l’Europa occidental. Davant aquesta circumstància assistim a un espectacle còmic, un parany per insensats, que –lamentablement– està resultant ser de certa efectivitat. I és que desde el liberalisme, i sense canviar els seus pressupostos ideològics, es pretén donar «solucions» al problema migratori, solucions que participen del mateix principi universalista i per tant no ho són tals. Les exposem a continuació perquè, desde el moviment identitari s’evitin aquest tipus d’errors ideològic i s’assenyali al liberalisme i a qualsevol dels seus postulats polítics com auténticamente contraris a les nostres posicions.
El comunitarisme: consisteix en la idea que els immigrants, en funció de la seva comunitat d’origen, segueixin mantenint les seves pròpies especificitats culturals i religioses en terra europea, alhora que –des de la seva especificitat– participen en, i dintre, l’Estat com «ciutadans». És a dir la ciutadania s’entendria com la senzilla obtenció d’un DNI, els immigrants no haurien de «integrar-se» sinó mantenir la seva personalitat sempre que respectessin els «principis bàsics i el bon funcionament de l’Estat liberal-democràtic».
En realitat aquesta és la idea del melting-pot que ha creat als Estats Units d’Amèrica. Es basa en la «tolerància a l’altre». És sinònim d’un altre terme, el de «multiculturalitat». Quan determinats polítics del sistema com Angela Merkel o Tony Blair diuen que «la multiculturalitat ha fracassat» es refereixen precisament a això. Òbviament la multiculturalitat ha fracassat, però el pitjor és que Merkel o Blair, en constatar aquest fracàs evident, proposen l’altra «solució» liberal, igual o més catastròfica que l’anterior.
La integració: que també podríem cridar “asimilacionisme”. Consisteix en aconseguir el mateix fi però amb mètodes diferents. Així als immigrants no se’ls respectaria el manteniment de les seves especificitats en sòl europeu, sinó que tindrien «obligatòriament» que adaptar-se i assumir els nostres costums, la qual cosa els convertiria en «europeus perfectament integrats».
Comunitarisme i asimilacionisme són les dues cares del mateix error ideològic.
III La solució identitària.
Des de la nostra postura identitària hem de contestar tant als fenòmens de colonització com a l’amenaça demogràfica que representa la immigració, però sempre fent-ho des de la solidesa dels nostres paràmetres ideològics i el rigor d’un pensament anticosmopolita, que valora l’existència dels pobles, que s’oposa radicalment a la idea del mercat-món i que no creu ni en assimilacions ni en conversions sinó en la personalitat col·lectiva basada en l’herència i en la història.
Enfront del colonialisme, els identitaris proposem la idea dels grans espais econòmics autosuficients. Aquests espais vénen definits per la comunitat de civilització, d’història i de consanguinitat.
Enfront de la integració o asimilació, proposem la idea d’Estat com a instrument de la comunitat popular i d’expressió d’una societat monoètnica. Aquest va ser el sentit de la democràcia grega, que no entenia d’una altra manera la polis, el sentit del Senat romà i de les assemblees de guerrers germàniques. El principi inalienable que defensem avui perquè la civilització europea pugui sobreviure a les amenaces i avatars que li planteja aquest inquietant segle XXI.

Enric Ravello


                                                                             *   *   *   *
Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top